dimarts, 15 de juny de 2010

Yo para ser feliz quiero un camión


Les imatges de la màfia dels transportistes tallant carreteres en protesta per l’augment del preu dels carburants m’han emprenyat de mala manera, i això que fins ahir encara no m’havia afectat directament.

Òbric parèntesi. L’únic punt positiu d’esta crisi tan global és que posa en evidència les misèries del sistema capitalista i del lliure comerç: ens encanta el lliure mercat fins que les coses van malament i és aleshores quan demanem a l’Estat que intervinga i estableixca, per exemple, un preu mínim per al gasoil/gasoli. Tanque parèntesi.

I m’emprenye per moltes raons: perquè la violència prostitueix el dret de vaga dels treballadors, perquè les protestes estan mal plantejades i són absolutament insolidàries, perquè les principals reivindicacions són il·legals i contràries al Dret de Unió Europea, perquè afecten tota la població i no només qui porta un camió, perquè ha generat una psicosi terrible entre els consumidors, els quals han deixat buits, entre altres, el supermercat de baix de ma casa i perquè afectarà greument la malmesa economia espanyola.

Però m’emprenya especialment perquè justament ahir vaig comprar una cadira italiana per internet, i amb la puta vaga dels transportistes no sé quan la tindré a casa, i no puc esperar.

Sóc una víctima de la crisi.

Mátame camión.

2008


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails