dimecres, 1 de desembre de 2010

Dimarts i (per fi) bon dia


Una de les proves més evidents i simptomàtiques que indica que no estic bé del cap és com puc passar de la depressió postcapdesetmana (així, tot junt) a l’eufòria més des-tre-lla-ta-da (així, amb guionets). I a l’inrevés.

Si dilluns no vaig ser capaç d’anar cara l’aire en tot el dia perquè em trobava pesarós, esgotat físicament i amb la moral una mica baixa, ahir vaig tindre un dia frenètic.

D’una part, finalment, vaig tancar dos temes pendents del proper cap de setmana: com anar a Barcelona i on dormir durant el Summercase.

En segon lloc, vaig dinar amb un xic que em va agradar i em va fer gràcia, tot i que reconec que vivim a universos paral·lels: jo vaig considerar el dinar una
primera cita, però ell ho definí com una presa de contacte. Les diferències són abismals (i abissals) entre un concepte i l’altre, tot i que estic convençut que pot haver-hi un segon intent.

Almenys, així ho espere.

I per si fóra poc, el xic que considerava mort tornà des de l’infern per convidar-se ell mateix a sopar a casa hui dimecres. Hi ha forma de traure profit de tot açò?

1 comentari:

Theresia Kalogeropoulos ha dit...

Malgrat ser diferent a una cita no és tan negatiu el concepte de "presa de contacte", no? ;D! M'alegre pel teu dimarts, el meu va ser soporífer en tots els sentits.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails