Al despatx on treballe portem uns dies de ritme frenètic: esta setmana acaben els terminis d’infinitat d’impostos trimestrals i de resums anuals i hi ha qui sempre ho deixa tot per última hora. Eixe és el cas, com és fàcil de suposar, del cap del despatx.
Jo, per principis, no faig impostos d’altres persones: els diners aliens són una qüestió massa seriosa com per a gestionar-la. Una cosa ben diferent és la llibertat, els drets o el matrimoni de terceres persones: jugar i tractar amb això m’encanta.
Divendres passat vaig arribar el primer al despatx i el vaig trobar més desordenat que de costum: el cap s’havia quedat la nit de dijous per avançar impostos i s’havia deixat un regalet sobre la taula: una tarjeta i les restes d’una -o més- ratlles de cocaïna*.
Jo ja sabia que el cap del despatx consumia coca: sempre està nerviós, aprensiu i amb canvis d’humor injustificats i insuportables i, sobretot, perquè de tant en tant visita el despatx un client que és, alhora, un camell local de poca categoria.
Servidor no censura res, això salta a la vista, però sé reconéixer quan una cosa se’n va de les mans. I és que fer-se coca entre setmana per poder acabar uns impostos -en lloc de prendre un café ben carregat- és un bon indicatiu de que alguna cosa no funciona bé.
Vull dir, no és el mateix fer-se un ratlla al carrer Impertinències de València just abans d’entrar a
2007
Imatge de Drago
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada