dijous, 30 d’abril de 2009

Foscor

Fa molts mesos vaig tindre una conversa amb un amic que estava molt content:

- Per fi he trobat un home que m’agrada de veritat -em va anunciar amb un somriure que no li cabia a la boca.

- Enhorabona! I què es allò que el fa tan…

- Dues coses: -em va interrompre- d’una banda, no és d’aquells que vol follar a les fosques; i d’altra, no practica un rol estricte: és absolutament versàtil.

Em vaig quedar callat, perquè no sabia què dir: el meu amic, sense saber-ho, acabava de tirar-me a la cara els dos únics prejudicis que llastren la meua vida sexual.

- Vols dir que és tan important follar amb els llums encesos i…

- Clar que sí: -tornà a interrompre’m- estava fart de xiquets pudorosos i d’aquells que diuen ‘oh, perdona, sólo me gusta que me la metan’ o ‘lo siento, pero en el culo no me meto ni el dedo’.

Jo sóc d’aquells, vaig pensar. I sí, en efecte, com a conseqüència de l’educació conservadora que vaig rebre de menut he desenvolupat un pudor físic que m’obliga a no deixar cap llum encés mentre folle. De la mateixa forma que només jugue un rol al llit, perquè així em sent més còmode i perquè, de veritat, se’m dóna millor.

Tot açò ho dic perquè dilluns al meu poble, igual que a Barcelona, ens van tallar la llum, però només durant tres quarts d’hora. Tres quarts d’hora que se’m van fer eterns.

Mentre sopava, a les fosques, vaig rebre un sms del meu polvo de dijous passat que em deia: ‘Ara que estàs sense llum, et sentiràs com un rei, senyor de la foscor’.

Merda, ho notà.


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails