dilluns, 4 de maig de 2009

Manolete

Fa quinze dies, sonà el mòbil:

- Diga’m

- ¿Martí? Soy Manuel R.

- ¿Quién?

- Sí, hombre, Manuel R., del colegio.

Silenci.

Resulta que Manuel R., a qui tots coneixíem com Manolete, volia informar-me d’un esdeveniment importantíssim:

- Es que ahora hace justo diez años que dejamos el colegio, y la Asociación de Antiguos Alumnos ha organizado una comida para vernos y ponernos al día. Te llegará una carta con el programa y…

- ¿Diez años? ¿Sólo diez años? ¡Parece que fue hace mil! Bueno, cuando me llegue la carta ya te aviso. Adéu.

Fa una setmana m’arribà la puta carta, i en llegir el programa em vaig quedar mort. El pla per al dia era brutal: el matí començava amb una santa missa (sic), a la qual seguia un matí d’esport (!!), el dinar i una ‘sobremesa’.

No esperava que hi haguera ni drogues ni una festa rave a un encontre d’antics alumnes d’una escola de l’Opus, però en llegir les notes a peu de pàgina em vaig quedar mort: resulta que no només podíem portar ‘a las novias y esposas’, sinó que l’organització de l’esdeveniment pensava habilitar un servei de guarderia per a ‘nuestros hijos’.

Vaig estripar la carta i em vaig oblidar del tema, perquè no volia pensar en la possibilitat que algú de la meua edat s’haja casat i ja tinga xiquets mentre jo encara m’emborratxe a la Bounty com un postadolescent.


2007

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails