dilluns, 19 d’abril de 2010

Ink!

Dimarts se’m va trencar un bolígraf just quan començava el matí i em vaig tacar les mans de tinta. En lloc d’enviar-lo a fer la mà, el vaig guardar a la bandolera, ja que tinc molt interioritzat un discurs de la iaia que ha esdevingut indeleble, com la tinta: de tirar ningú es fa ric.

El boli ha viscut a la bandolera sense causar cap desastre. Fins ahir, dijous, i en el pitjor moment.

Em trobava al despatx del fiscal que m’han assignat per al judici d’este matí, provant a aconseguir una rebaixa en la pena sol·licitada a través d’una conformitat.

Òbric parèntesi: ja he comentat moltes vegades que la majoria del judicis penals es resolen abans d’entrar a Sala amb una negociació amb el fiscal. Sí, com al Gran Basar. Tanque parèntesi.

Pels tres robatoris que s’imputaven al meu client, la petició inicial sobrepassava els 10 anys i mig de presó, però després d’una forta negociació i d’implorar com un xiquet, alhora que barrejava arguments tan convincents i contradictoris com 'pero, venga, si a mi cliente le espera otra condena por homicidio: no le castiguemos en exceso, que es buen chico', la condemna final quedà en
només 7 anys de presó.

El fiscal, que resultà ser molt amable, em digué:

- Venga, Martí, voy a apuntarte la pena para cada delito, así no te liarás.

Però el seu montblanc no funcionava i em demanà un boli.

I com és fàcil imaginar, vaig traure justament el boli amb el qual m'havia tacat les mans el dimarts i li'l vaig allargar al fiscal.

En destapar-lo, una bola immensa de tinta negra caigué sobre la taula, sobre els papers i sobre la mànega esquerra de la camisa del fiscal. El seu rostre canvià immediatament.

Em vaig quedar mort i després de disculpar-me mil vegades em vaig alçar per marxar, però des de la porta encara em vaig atrevir a preguntar:

- Señor fiscal, esto no afectará a mi cliente, ¿verdad?

I ell em digué:

- No, letrado: no sería justo que pagara el acusado por su culpa.


2008

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails