Divendres em vaig fer amb una entrada per a un concert a dos violoncels que tenia lloc a un museu de l’arquitecte José María Lozano, amb motiu del primer aniversari de l’edifici.
En acabar el concert es va servir un cava per als vint-i-pocs assistents convidats i em vaig dedicar a socialitzar. O almenys eixa era la meua intenció, ja que no vaig trobar cap conversa on integrar-me.
- Lo que han hecho con el allegro alla militare de Boccherini no tiene nombre -protestà un home amb els cabells oliosos.
- Y la interpretación del adagio de las Bodas de Fígaro no estaba muy justificada, para ser sincera -apuntà una vella amb un abric de pell, malgrat els vora 30 graus que patíem a l’interior del museu.
- La gran sorpresa ha sido Offenbach... creo que desde 1876 no lo escuchaba -apuntà una vella marieta.
I tots van riure. Excepte jo, que no vaig entendre la gràcia.
- Doncs a mi m'ha agradat -vaig dir tímidament-, tot i que sóc un autèntic profà en este camp.
I vaig pegar glop a la copa.
- ¿De verdad te ha gustado? -em preguntà la marieta vella.
I vaig acabar la copa i vaig amollar:
- Sí, i per si fóra poc era gratis.
2008
Imatge d'André Pantoja
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada