Per salut i higiene mental intente no llegir els articles que Javier Marías (o Manías) publica els diumenges a EPS, ja que Manías és d’aquells tòtems de la literatura espanyola que s’han de respectar perquè toca fer-ho, tot i que sempre acaba queixant-se del soroll que hi ha al carrer o de com el Govern atempta contra la seua llibertat cada cop que aprova una llei restrictiva amb el consum del tabac a llocs públics.
I una persona que considera que fumar-se un cigarret és la màxima expressió de la llibertat individual no pot ser pres en consideració, per molt que controle els signes de puntuació.
Siga com siga, diumenge Manías parlava a la seua pàgina d’una de les sèries que estic devorant estes setmanes de calor i hores mortes: Mad men.
Mad men i Swingtown donen, ara per ara, sentit a la meua existència, a l’espera de veure com resulta el capítol pilot de Pretty handsome. Però centrem-nos en Mad men, que resulta tan encantadora com cínica i despietada.
A Mad men podem seguir la vida d’una sèrie de publicistes de Madison Avenue (d’ahí el Mad del títol) als anys 60, i esta coordenada temporal és un dels gran atractius de la sèrie, ja que l’ambientació està tan aconseguida com els diàlegs, que resulten provocadors i ens porten a una època i a unes situacions que hui serien exageradament insultants i impossibles.
El paper de la dona americana durant els 60, els hàbits socials clarament masclistes i racistes, el fet que en cada capítol s’encenguen més de tres milions de cigarrets i que fins i tot es fume al tren i a l’ascensor posen encant a una sèrie inconvenient i no apta per a ments benintencionades.
En el fons, Manías i jo som molt pareguts: ell necessita la nicotina, i jo una sèrie incorrecta.
I una persona que considera que fumar-se un cigarret és la màxima expressió de la llibertat individual no pot ser pres en consideració, per molt que controle els signes de puntuació.
Siga com siga, diumenge Manías parlava a la seua pàgina d’una de les sèries que estic devorant estes setmanes de calor i hores mortes: Mad men.
Mad men i Swingtown donen, ara per ara, sentit a la meua existència, a l’espera de veure com resulta el capítol pilot de Pretty handsome. Però centrem-nos en Mad men, que resulta tan encantadora com cínica i despietada.
A Mad men podem seguir la vida d’una sèrie de publicistes de Madison Avenue (d’ahí el Mad del títol) als anys 60, i esta coordenada temporal és un dels gran atractius de la sèrie, ja que l’ambientació està tan aconseguida com els diàlegs, que resulten provocadors i ens porten a una època i a unes situacions que hui serien exageradament insultants i impossibles.
El paper de la dona americana durant els 60, els hàbits socials clarament masclistes i racistes, el fet que en cada capítol s’encenguen més de tres milions de cigarrets i que fins i tot es fume al tren i a l’ascensor posen encant a una sèrie inconvenient i no apta per a ments benintencionades.
En el fons, Manías i jo som molt pareguts: ell necessita la nicotina, i jo una sèrie incorrecta.
2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada