Cròniques toscanes (I): l’infern del low cost

El xic argentí i jo vam començar el viatge de la pitjor manera possible: vam perdre l’avió que ens havia de deixar a Pisa.

Per un puto minut, només per un minut, la perra de Ryanair ens va denegar els bitllets:

- Però si ni tan sols anem a facturar l’equipatge! -vaig implorar.

Després de barallar les opcions de què disposàvem vam decidir volar a Roma i des d’allà prendre el primer tren cap a la Toscana.

- El problema, chicos, es que el avión llega a Roma a medianoche y no sé yo si…-provà a dir la perra de Ryanair.

- Tú saca dos billetes para Roma. Ya -intervingué l’argentí i, dirigint-se a la meua persona, afegí: tú y yo esta noche dormimos en Italia.

Una vegada superat el primer contratemps del viatge, ens vam enlairar cap a Roma, amb un canvi de plans molt il·lusionant i amb els ànims renovats: canviaríem una nit d’hotel a Pisa per una nit fabulosa a la città eterna: deixaríem les maletes a l’estació de Termini i visitaríem la Fontana de Trevi, el Panteó, il Colosseo...

Però -sí, un altre però- en arribar a l’estació de Termini, ens vam trobar amb el dipòsit d’equipatges tancat. Amb doble clau.

- Il deposito bagagli è chiuso fino le 6 della mattina, ragazzi -ens digué una encarregada de l’estació.

Li vam explicar quina era la nostra situació i ens va informar que un tren nocturn, d’aquells amb compartiments i llits, passava a les tres del matí per Roma-Tiburtina i que ens deixaria a Florència a les sis.

Viatjar en tren sempre serà millor que passar la nit a una estació tan perillosa com la de Termini, vam pensar i, també, que la idea de dormir a un compartiment de tren era tan suggerent que no podíem rebutjar l’oferta.

Però -sí, el tercer però del primer dia del viatge- la cosa es complicà encara més: en arribar el tren vam poder comprovar en primera persona les diferències entre el Nord i el Sud d’Itàlia.

- Pero si esto es un puto tren borreguero -vaig protestar només obrir la porta del vagó i rebre a la cara una ràfega de pudor a suor.

I és que el tren estava ple de terroni calabresos i napolitans que es dirigien al Nord i omplien no només tots els llits, compartiments i seients, sinó que dormien escampats pel corredor, entre les maletes i les caixes de la resta dels viatgers.

Vam buscar un vagó on deixar-se caure i, finalment, en vam trobar un on, almenys, teníem lloc al terra del corredor, entre dos vells que dormisquejaven descalços.

Quan ja portàvem una hora i mitja hora de viatge, vaig esclatar:

- ¡Mecagoendiosyensuputamadre! ¡Esto es una mierda!

- Martí, tranquilo, que ya no queda nada -provà a tranquil·litzar-me l’argentí.

- Mira: hace más de doce horas que empezó este puto calvario, hemos perdido el avión, la consigna de la estación estaba cerrada, hemos pagado por un tren de mierda, hace frío, aquí huele fatal, y estoy seguro de que alguien ha subido gallinas y ovejas en este puto vagón y…

En eixe moment, una dona calba i vestida amb una bata de flors, amb les sabates a una mà i un paquet de mocadors de paper a l’altra, em tocava un muscle amb la punta d’una de les sandàlies i em demanava: permesso!

Em vaig alçar i vaig deixar pas a la dona calba que es dirigia, descalça, al bany del vagó.

- Esto es una puta mierda.

2007