- Oye, perdona. ¿Sabes qué tal está este sitio?
No podia donar crèdit. Davant meu tenia un home d’uns quaranta anys que em parlava amb un accent tan repijo com la seua indumentària: una camisa ratllada, uns pantalons de pinces, uns nàutics i, la joia de la corona: el jersei als muscles a l’estil madrileny o valencià de la Gran Via. Semblava, tot plegat, el regidor del PP de qualsevol poble del Nord de Madrid.
- No tengo ni idea... -vaig començar- es que es la primera vez que vengo a este sitio y... bueno, en realidad es la primera vez que vengo a un sitio de estos, así que no te puedo ayudar.
El pijo em va mirar i m’amollà:
- ¿Pero es que no trabajas aquí?
Òbric parèntesi. No només el pijo no em va creure, sinó que totes les persones que coneixen esta història han posat en dubte que realment fóra el primer cop que un servidor xafava una cambra fosca. Eixa és la reputació que m’he guanyat després de tant anys. Tanque parèntesi.
No podia donar crèdit. Davant meu tenia un home d’uns quaranta anys que em parlava amb un accent tan repijo com la seua indumentària: una camisa ratllada, uns pantalons de pinces, uns nàutics i, la joia de la corona: el jersei als muscles a l’estil madrileny o valencià de la Gran Via. Semblava, tot plegat, el regidor del PP de qualsevol poble del Nord de Madrid.
- No tengo ni idea... -vaig començar- es que es la primera vez que vengo a este sitio y... bueno, en realidad es la primera vez que vengo a un sitio de estos, así que no te puedo ayudar.
El pijo em va mirar i m’amollà:
- ¿Pero es que no trabajas aquí?
Òbric parèntesi. No només el pijo no em va creure, sinó que totes les persones que coneixen esta història han posat en dubte que realment fóra el primer cop que un servidor xafava una cambra fosca. Eixa és la reputació que m’he guanyat després de tant anys. Tanque parèntesi.
Un cop dins, vam anar a la cerca de la cambra fosca propiamente dicha, que es trobava a una mena de soterrani ple de corredors, d’escales i d’habitacions il·luminades a dures penes per unes pantalles que emetien porno.
L’ambient general era de penombra i què feia cadascú i amb qui ho feia s’endevinava perfectament, tret d’una zona on la foscor era total i on havies d’orientar-te pels gemecs i els brams que emetien els participants d’allò que estigueren fent en aquell moment (i es feia de tot, que conste).
A esta zona més fosca era on estava realment l’acció i una llum tèrbola llançava de tant en tant una lleugera claror sobre el grup de cossos que s’amuntegava al final de la sala.
Romandre massa minuts a estes sales tenia un risc (i un interés afegit), i és que als pocs segons d’entrar-hi notaves, indefectiblement, com una mà començava a palpar-te l’entrecuix i t’accelerava el ritme cardíac.
Abans que la cosa se n’anara de les mans, ja que la meua intenció era mantindre els pantalons al seu lloc, em limitava a despatxar el meu palpador de torn amb un nain (no en català) correcte i educat i tots els usuaris dels serveis de la dark room es mostraren respectuosos amb la meua voluntat, però en destacaré dos casos:
- Nain! -vaig dir a un que estava passant-se de la lleugera ratlla que m’havia fixat.
- ¿Qué? ¿Perdona?
- Hòstia! Si és la marica madrilenya!
I la madrilenya va fugir: imagine que tornà a l’hotel on s’allotjava amb la seua dona i els seus fills.
El segon cas fou una mica més surrealista: un palpador no atenia els meus nains! i em vaig veure obligat a preguntar a un amic que es trobava a prop meu:
- Com collons es diu deixa’m en pau en alemany?
Però abans d’obtindre la resposta del meu amic, el palpador hi intervingué:
- ¿Y cómo se dice eso mismo en español?
I jo vaig empassar saliva. Però el palpador tornà a la càrrega:
- I com es diu en català?
I només vaig poder grunyir:
- Es diu... es diu igual.
Era com estar a casa.
L’ambient general era de penombra i què feia cadascú i amb qui ho feia s’endevinava perfectament, tret d’una zona on la foscor era total i on havies d’orientar-te pels gemecs i els brams que emetien els participants d’allò que estigueren fent en aquell moment (i es feia de tot, que conste).
A esta zona més fosca era on estava realment l’acció i una llum tèrbola llançava de tant en tant una lleugera claror sobre el grup de cossos que s’amuntegava al final de la sala.
Romandre massa minuts a estes sales tenia un risc (i un interés afegit), i és que als pocs segons d’entrar-hi notaves, indefectiblement, com una mà començava a palpar-te l’entrecuix i t’accelerava el ritme cardíac.
Abans que la cosa se n’anara de les mans, ja que la meua intenció era mantindre els pantalons al seu lloc, em limitava a despatxar el meu palpador de torn amb un nain (no en català) correcte i educat i tots els usuaris dels serveis de la dark room es mostraren respectuosos amb la meua voluntat, però en destacaré dos casos:
- Nain! -vaig dir a un que estava passant-se de la lleugera ratlla que m’havia fixat.
- ¿Qué? ¿Perdona?
- Hòstia! Si és la marica madrilenya!
I la madrilenya va fugir: imagine que tornà a l’hotel on s’allotjava amb la seua dona i els seus fills.
El segon cas fou una mica més surrealista: un palpador no atenia els meus nains! i em vaig veure obligat a preguntar a un amic que es trobava a prop meu:
- Com collons es diu deixa’m en pau en alemany?
Però abans d’obtindre la resposta del meu amic, el palpador hi intervingué:
- ¿Y cómo se dice eso mismo en español?
I jo vaig empassar saliva. Però el palpador tornà a la càrrega:
- I com es diu en català?
I només vaig poder grunyir:
- Es diu... es diu igual.
Era com estar a casa.
2008
1 comentari:
M'has fet riure!!! gràcies!
Tu i les teves experiències!
Publica un comentari a l'entrada