Vull racionalitzar les coses i pensar que Maia només era un gos i que no és per a tant, i que no puc estar tan desfet com encara hui em trobe. Però no puc.
Vull pensar que ara que Maia està morta m’estalviaré les vacunes i les visites a la veterinària, que no pujarà al sofà, que no tindré la casa plena de pèls, que no tindré la gossa més malcriada del món, que podré dormir mig hora més tots els matins perquè no hauré de passejar-la, que no intentarà pujar-se al llit per dormir amb mi, que podré sopar sense que intente robar-me el menjar del plat, que no lleparà a les visites quan vinguen a casa, que no me mossegarà les sabates i que no hauré de condicionar el meu horari ni els meus viatges per ella. Però no puc.
I no puc perquè res d’això em consola, i perquè tots eixos ‘inconvenients’ eren justament el que la feien tan adorable.
Juny 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada