Este cap de setmana, que per la meua part ha estat de socialització extrema, ens hem topetat amb la foto que Juan Gatti li ha fet a Alaska per denunciar el maltractament dels bous a les corregudes en la última campanya de PETA.
Si no teníem prou amb el blog que la del pèl roig i l’esperpent del seu marit ens regalaven a la cavernícola Libertad Digital, ara els nostres ulls havien de patir amb la visió d’Alaska en una foto a l’estil més Testino possible i susceptible de provocar epilèpsia en l’espectador, com els Pokémon.
Siga com siga, crec que ningú se sorprendrà si dic que no m’agrada la tauromàquia: des d’un punt de vista estrictament legal, la festa és una excepció: si algú fa a un gos o a un gat o a una iguana, per exemple, la meitat de les coses que es fan a un bou durant una correguda, la Llei resultarà implacable: a més de les penes de presó que preveu el Codi Penal, existeix tota una sèrie de penes accessòries: la inhabilitació especial per a realitzar un ofici relacionat amb animals o per a comerciar amb ells.
Però, com dic, la tauromàquia és una excepció i la imatge d’Alaska no ajuda a argumentar que es tracta d’una tradició rància i casposa, violenta i salvatge, vergonyosament subvencionada amb diners públics i, gràcies al cel i a l’infern, condemnada a una ràpida i inexorable desaparició.
No és massa complicat trobar arguments raonables per posar en evidència que la tauromàquia no és més que un negoci cruel, més mitològic que no pas real, i per riure’s de la teoria que afirma que es tracta d’un art o d’una lluita entre iguals.
Però Alaska no ajuda a denunciar això, i molt menys si comparem la seua foto amb les que Peter Lindbergh li feu al matador José María Manzanares per a Vogue Homme.
Les comparacions resultarien ridícules, així que m’he de rendir a l’evidència i cridar:
Olé per Manzanares.
I olé per Lindbergh.
2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada