L’acumulació de feina, els canvis extrems d’oratge, l’absència absoluta de sexe i el canvi de dies de piscina m’han fet dubtar tota la setmana del dia en què em trobava.
Per sort, a la feina tot ha anat bé: gairebé no he vist al cap del despatx durant tota la setmana i m’han entrat casos nous: dos divorcis, tres italomarroquins templats i d’ulls negres acusats de robar un Renault 5, que el perit ha valorat en 500 euros, i un cas immobiliari que vaig resoldre amb una telefonada a l’Ajuntament de València.
- Moltíssimes gràcies, Martí -em digué la clienta quan la vaig citar per informar-li que ja estava tot resolt i afegí: Què et dec de tot açò?
- De tot açò? -i vaig callar i comencí a pensar.
- Martí? Què et dec? -insistí.
El Llibre d’honoraris, que estableix les remuneracions dels advocats, fixa el preu d’una consulta en 60 euros i si es fa una gestió, per nímia que puga resultar, el preu és de 120, però em semblava excessiu cobrar 120 euros per una telefonada.
- Sí, perdona... ummm... cinquanta euros? -vaig contestar/preguntar.
- Val, perfecte.
Mai he sabut valorar econòmicament la meua feina i, clar, després em trobe amb sorpreses:
- Pren, els cinquanta euros... i cinc euros més, que eres molt simpàtic.
I només vaig dir:
- Gràcies.
I en eixe moment em vaig sentir estúpid, però després vaig pensar: cony, amb els cinc euros em compre dos paquets de Lucky.
I després em vaig sentir com una ballarina d’striptease. Però sense tanga.
2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada