Només he anat a dues bodes que em feren goig. A dues bodes que no foren per compromís, volia dir.
El primer a casar-se fou un amic ben jove, que caigué víctima d’una victoriana ortodoxa, la qual en menys d’un any ja havia aconseguit quedar-se prenyada i que el meu amic semblara 10 anys més vell del que realment és.
La segona boda fou la d’un company de facultat, del qual vaig parlar l’altre dia. El seu matrimoni és talment com la seua relació abans de la boda: ella mana.
Tot i que les dues bodes foren ben diferents -la cerimònia de la primera fou religiosa, el menú era com una broma de mal gust (pesat i sense gràcia) i els nuvis semblaven de cera, mentre que la segona boda tingué gust, fou una cerimònia civil al Castell de Xàtiva i els nuvis es van comportar amb una gran naturalitat-, sí que hi ha una cosa que els meus amics casats tenen en comú: el matrimoni els ha canviat.
Esta tesi, sobre la qual no cal incidir, quedà confirmada amb la declaració d’un client acusat de violència de gènere que vaig patir ahir a última hora del matí:
- ¿Tiene usted familia o amigos? -preguntà la jutgessa per si algú podia fer-se càrrec de la filla menuda del matrimoni.
- Mis amigos están todos casados y ya no es como antes... ¿sabe usté?
- Señoría, el acusado tiene una hermana... -vaig interrompre mentre llançava una mirada assassina al meu client.
- Un segundo, letrado -em tallà la jutgessa i preguntà al meu client: ¿Qué quiere decir con eso?
- Ya sabe: que no es como antes, cuando eran solteros.
La jutgessa va bufar i amollà:
- Mire, le recuerdo que usted está aquí porque su mujer está en el hospital. Le repito: su mujer.
- Tiene razón, señoría: a veces olvido que yo también estoy casado.
I és que, citant a Jerry Lee Lewis, existeixen moltes raons per al divorci, però la principal és i serà el matrimoni.
2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada