Un Colosseo desconstruït...Entre el meu xic espe(a)cial i jo existeix una doble frontera insuportable: Itàlia versus Japó.
Molts ja sabeu que sóc un italianofílic empedreït: qualsevol cosa que vinga de la península itàlica em posa caxondo: m'agrada la seua llengua -encara que els experts més talibans consideren que en realitat es tracta d'una interlingua-, la seua gastronomia, la seua cultura, els seus homes i, fins i tot, la política italiana, la comprensió de la qual ha estat sempre el gran repte per a qualsevol analista polític.
A més a més, i per si fóra poc, Itàlia envolta eixa gran nació de nacions que és el Vaticà, la qual empapa -mai millor dit- la vida i la societat italianes.
El meu xic, en canvi, adora Japó: els seus robots, el seu sistema social, el fet que mengen peix cru, estudia la seua llengua -que jo considere "dibuixets"-, l'arquitectura de Tòquio i totes aquelles coses que fan que Japó no siga un Estat qualsevol, sinó un estat de conya.
Al Japó han creat hotels que en lloc d'habitacions tenen càpsules, inverteixen milions en investigació robòtica, continuen matant balenes, tenen un emperador i les mascotes porten roba de Gucci i de Prada. Si a estos fets diferencials els sumem el manga, l'anime, la vaga a la japonesa, el seu particular sentit de l'estètic, l'obsessió per les marques occidentals i el fet que odien el contacte físic, ens trobem amb un Estat que hui per hui encara és considerat una potència mundial (!).
La diferència entre les meues fílies i les del meu xic no són encara massa problemàtiques i de moment suposen un enriquiment mutu: jo intente explicar-li el complicat sistema polític autonòmic-federal italià i ell em conta que al metro de Tòquio existeixen persones que només s'encarreguen d'espentar els viatgers perquè es puguen tancar les portes.
... o el formigó vist de Tadao Ando?
Maig 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada