Cròniques toscanes (i III): Pisa, Siena, San Gimignano i Pinocchio

La resta del viatge a la Toscana transcorregué sense sobresalts ni ensurts: vam follar a Pisa, a San Gimignano vam comprar un vi Vernaccia -que ens beurem esta nit a casa- i a Siena, entre el Duomo i Piazza del Campo, vam fer una parada a la llibreria Mondadori on vaig carregar de mala manera: Ti prendo e ti porto via d’Ammaniti, Il gattopardo de Tomasi di Lampedusa i La testa perduta di Damasceno Monteiro de Tabucchi.

A la caixa vaig coincidir amb el meu argentí, que es disposava a comprar un llibre: una edició especial de Pinocchio, de Carlo Collodi.

- Pretens aprendre italià amb Pinocchio? -li vaig preguntar.

- Que va. Es para una amiga, por su cumpleaños -em va contestar.

De Siena vam tornar a Pisa a hora de sopar. Abans, però, vaig patir un atac de calentura i vam follar. Fou un clau estrany. El vaig trobar distant i una mica apagat.

- Et passa alguna cosa? -vaig preguntar i, davant del seu silenci, vaig afegir: T’he trobat un poc… no sé… raro.

- No, no pasa nada. Anda, vamos a cenar.

De camí a Le Scuderie li ho torní a preguntar i només vaig trobar evasives per resposta. Vaig decidir no pegar-li més voltes al tema i optar per un plat de gnocchi al pesto.

El sopar fou horrorós: el trobava pensarós, allunyat i cavil·lós. Només eixir del restaurant, però, i una mica embravit pel vi, m’amollà a boca de canó: No soy una puta.

- ¿Qué coño significa eso? -vaig preguntar quan aconseguí reaccionar.

- Eso mismo: que no soy una puta. Y que, aunque ha estado muy bien, no me apetecía follar antes de cenar.

Em va deixar molt descol·locat.

- ¿Y por qué coño no lo has dicho? -vaig preguntar provant de mantenir la calma.

- No lo sé, la verdad… tú me gustas mucho.

Em vaig quedar mort.

- Mira, cabrón, no sé si enfadarme contigo porque no hayas tenido la confianza de decirme que no te apetecía follar o alegrarme porque, por fin, me has dicho que te gusto.

- Tú todavía no me has dicho nada… -em va dir dibuixant un somriure bord a la boca.

I ahir, en arribar a casa, em vaig trobar amb un paquet urgent, sense remitent ni cap senya, i en obrir-lo vaig notar a l’estòmac una sensació que fa setmanes que em té desesperat i que algú batejà amb el nom de zsa zsa zsu. I és que era el llibre de Pinocchio que l’argentí havia comprat a Siena.

2007