És cert que fa anys que totes les persones -independentment de amb qui follem- som més lliures en el sentit que no ens trobem tan limitats a l’hora de determinar el nostre iter vitae.
És cert, doncs, que hui resulta molt més fàcil fugir de determinades convencions socials que han regit les nostres vides i que en molts casos han torturat moltes persones que no han pogut defugir-les.
Esta nova llibertat és més fàcil de percebre sobretot en els heteros, la majoria dels quals hui ja no es troba preocupat per trobar parella, per casar-se, per tindre fills i per fer tot allò que se suposa que hauria de fer.
Els homes i les dones heterosexuals han assumit, per dir-ho d’alguna manera, un way of life que els gais hem reivindicat sempre, fins i tot de manera inconscient: la relaxació de les costums, fugir de la monogàmia, entendre la parella d’una manera més oberta, multiplicar els contactes, gaudir hedonísticament de qualsevol cosa, entregar-nos sense mirament a l’oci i, sobretot, pensar en nosaltres mateix.
Molts gais, en canvi i malauradament, han optat per fer el camí invers: tornar a cercar allò que mai ens havia interessant, com el matrimoni, la fidelitat mal entesa, l’avorriment i l’obsessió per la parella i per portar una vida ‘normal’, típica i prototípica i infestada dels maldecaps que abans preocupaven els antics heteros.
- On vaig amb 30 anys sense parella? -em preguntà ahir un amic que encara no ha fet els 29.
- Tots els teus amics tenen parella? I els gais? -vaig preguntar.
- Tots en tenen. I els pitjors són els gais: un es casa l’any que ve amb el seu nóvio.
- Quin horror. Només hi ha una cosa pitjor que una boda hetera…
- Una boda gai?
- Exacte.
2007
1 comentari:
madre mía desde que no pasaba por aquí.
por aquí, por el fotolog, etc.
no tengo nada de tiempo y lo peor, no tengo internet en casa.
espero que todo vaya bien y si ves a lula le das recuerdos de mi parte.
un beso,
veronicapolska.
Publica un comentari a l'entrada