Tot i això, el xic m'encantava. Era guapo, intel·ligent i amable, i trobar això a una escola privada com la meua era francament complicat. Li vaig dedicar infinites masturbacions adolescents.
Vam estar xarrant una estona i ens vam posar al dia. Ell ara treballa a un despatx d'advocats a València i portava un vestit-jaqueta horrorós, una corbata de color blau cel encara més horrible i unes sabates inefables. Jo portava, en canvi, uns texans trencats, un sweter (o suèter, vinga) a ratlles i les Tiger que em vaig comprar a Londres. Ell portava un maletí de pell de plàstic, i jo la bandolera que se’m trencà la setmana passada.
Quan va veure el meu aspecte em va preguntar si tot m'anava bé. I jo li vaig contestar que m'anava perfecte, que feia dos anys que vivia sol, que treballava a un despatx (i que em pagaven), que el dia 27 faré la primera guàrdia del torn d'ofici i que l'única cosa que em mancava era un parell de nóvios.
Em va donar la seua targeta (jo mai en porte) i em proposà quedar la setmana vinent per a prendre un café.
Ara ja no és guapo però continua sent amable.
Febrer 2006
1 comentari:
Oooh, anaves diví!! Clar, li dius q et fan falta 2 novios i seguidament et dona la seua targeta... mmmm... q va passar després? li vas cridar per eixe "café", no?
Publica un comentari a l'entrada