divendres, 20 de febrer de 2009

Sopar de Lost

Anit tenia dues convidades a sopar i el menú era ben senzill: el primer plat consistí a una ració de teràpia sentimental conductiva, ja que tots tres ens trobem en relacions més o menys incipients, amb tot el que això suposa: nervis, expectatives, por i emoció.


Vaig informar les meues convidades que ja porte una foto del meu nóvio NIF a la cartera, ja que de matí havia esmorzat amb ell i me l’havia regalada, perquè acabava de renovar-se el DNI i en tenia de sobra.


- ¿Estás de coña? -em van preguntar amb mirada escèptica.

- Claro que no. Mirad.


I els vaig mostrar la foto que hores abans, a la caixa del supermercat, em va caure sobre la cinta transportadora mentre buscava la targeta de crèdit per pagar els últims ingredients del sopar.


- És el meu nóvio -vaig dir a la caixera mentre recuperava la foto de les seues mans. És guapo, eh?


Este gest, més propi de quan eres un adolescent que no pas un postadolescent, com és el cas, em sembla tendre, vintage i nyonyo, però m’agrada, així que no s’accepten crítiques, ni destructives ni, molt menys, constructives.


El segon plat del menú era l’últim capítol de Lost, la sèrie més filladeputa que han fet mai a la televisió.


Ara, però, estic ansiós: he d’esperar una setmana sencera per gaudir d’un nou capítol de la sèrie i unes quantes hores per tornar a tindre el xic NIF a casa.


Imatge de Villancico


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails