Cada cop que porte Maia a la veterinària em toca esperar-me fora de la clínica perquè intenta mossegar els altres gossos de la sala d’espera. Quan la porte pel carrer he d’anar amb molt de compte perquè de tant en tant se li regira el perdigó i roba menjar als xiquets del parc o ataca els carrets dels bebés. Per no parlar de la ràbia que li entra quan veu alguna persona de color (de color negre, s’entén).
La veterinària ja m’ha dit moltes vegades que Maia té un problema de actitud.
-Vols dir? -pregunte sempre inquiet.
El tema, en realitat, no em preocupa massa, ja que sóc conscient que -a diferència de molts altres gais que conec- no utilitze la meua mascota com a projecció d’un futur fill.
Òbric parèntesi. Estes coses tan homòfobes no hauria de dir-les, però la realitat és cruel i despietada. Tanque parèntesi.
-¿Has intentado educar a Maia? Te lo digo porque siendo hija única deberías esmerarte en su educación -em suggerí la veterinària la setmana passada.
És clar que no. En primer lloc perquè quan vaig adoptar Maia ja comptava amb sis mesos de vida i estava salvatge i descriançada total. En segon lloc, perquè, tot i que m’agrada la hot couture i el prêt à porter, jo sóc de mentalitat molt jipi i crec en el lliure desenvolupament de la personalitat humana i també canina.
-Por si te interesa, en la clínica ofrecemos un terapeuta para perros con problemas de actitud -gossà a dir-me la veterinària.
En eixe moment jo no podia enviar a la fer la mà la veterinària i el seu terapeuta, ja que Maia havia trencat a mossos una bossa de menjar per a gats i l’havia enramat per tota la sala.
-Vols dir-me que a Maia li convé visitar un psicoperro? -vaig preguntar mentre Maia s’amagava sota la taula.
-Hombre... salta a la vista. Y es un terapeuta canino, Martí.
La veterinària em contà l’últim cas que havia enviat al psicoperro: una xica que tenia dos gossos i s’havia quedat embarassada tenia por que els animals es posaren gelosos en nàixer la criatura. La solució del psicoperro fou recomanar a la mare que comprara un bebé de plàstic a mida natural per acostumar els bitxos a la presència futura del bebé.
-I funcionà? -vaig preguntar una miqueta espantat.
-Bueno, en este caso los perros destrozaron el muñeco y la chica se asustó tanto que tuvo que regalarlos a una amiga.
A data de hui Maia continua amb els seus problemes d’actitud, malcriada, consentida i capritxosa. I a mi m’agrada així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada