El preu de les coses

Si totes les coses d’este mon tenen preu és un tema de discussió recurrent. Els sentiments, les sensacions, el temps, l’amistat, l’amor... tenen preu?

Quan es tracta esta qüestió jo sempre aporte una cita de Wilde que resol perfectament la pregunta: “Un cínic és aquell que coneix el preu de totes les coses, però n’ignora el valor”. “En canvi”, continua Wilde, “qui coneix el valor de les coses però n’ignora el preu és un ingenu”.

És clar que tot té un preu des del moment a partir del qual hom està disposat a pagar/acceptar una determinada quantitat d’euros o corones daneses per qualsevol cosa; i fixar el preu de les coses és fàcil: només cal saber quant s’està disposat a pagar. I saber posar preu a les coses, fins i tot a la vida humana, és fonamental en el món actual.

Quan les coses passen a convertir-se en objecte de comerç esdevenen susceptibles de ser “preuades”, açò és, és fàcil que algú els pose un preu. I això és així per a un quilo de taronges, per a un ronyó, per a una prostituta o per a un xiquet esclau asiàtic.

Hui les lleis de trànsit i de responsabilitat civil ens permeten saber quan val perdre un braç, una cama, les dos cames o una vida sencera. I no és tant, la veritat: anit una amiga em va dir quant li han pagat per la vida de sa mare: 165.000 euros.

Un taxi va atropellar la mare de la meua amiga a l’avinguda Blasco Ibáñez de València. La mort fou immediata, ja que el taxi circulava a 80 quilòmetres per hora i es va saltar un semàfor.

Siga com siga, 165.000 euros és un preu just? O millor, és el vertader valor econòmic d’una vida humana? Òbviament no. Però no perquè una vida humana valga més o menys d’aquella quantitat, sinó perquè des del moment en què ens convertim en objecte del comerç hauríem de tindre dret a fixar el preu de la nostra vida, o almenys el de la vida de la nostra mare.

I és que conéixer la diferència entre el preu i el valor de les coses és fonamental per no ser ni un cínic ni un ingenu.