Jo (tovet i blanet): No vull que em digues coses boniques, perquè còrrec el risc de creure’t. I no vull.
Ell (amb sorna): En eixe cas només et diré coses lletges.
L’emoció, del francés émotion derivat de émouvoir 'commoure' sobre la base del baix llatí emotio, -onis, és l’estat d’ànim que oscil·la entre el plaer i el desplaer i la reacció relativa a l’objecte que la provoca, que pot oscil·lar entre l’atracció i la fugida.
Mai havia vist una definició més afortunada per a un mot tan ideal.
Fa temps que és fàcil percebre una revalorització de l’emoció en el sentit de plaer i atracció al món de la publicitat i això és perquè així ho han desitjat els publicistes, clar.
El fet que un anunci de detergent ens diga que les taques formen part de la vida i que una companyia aèria pose pallassos* abraçant xiquets d’un país mesoamericà és molt significatiu, ja que el sentimentalisme no deuria ser determinant ni per a l’adquisició d’un detergent -ens deuria interessar la seua eficàcia netejadora- ni per a l’elecció d’una companyia per viatjar -ens deuria interessar la seua puntualitat, per exemple.
I tot és perquè vivim un moment en el qual la tendresa i l’afecte cotitzen a l’alça i això resulta perillós, ja que de l’emoció més correcta al sentimentalisme fàcil només hi ha una xicoteta passa que tots som susceptibles de fer en algun moment.
Qualsevol que haja llegit tres o quatre textos d’este fotolog sabrà que sempre he volgut fugir no només del sentimentalisme, sinó també de qualsevol mostra d’emoció, per lleugera que fóra. I això ha estat així perquè he identificat durant molt de temps l’emotivitat i la tendresa amb la feblesa i la debilitat, fent un reduccionisme massa fàcil però que ha funcionat de cuirassa perfecta.
Este cap de setmana, però, era impossible no emocionar-me i mantindre el posat impertèrrit al més pur estil /rasoir, fet que m’ha convertit en víctima de les conyes i befes del meu estimat Paquito, el xic que perdé la il·lusió i que em diu nyonyo.
El que Paquito ignora és que no només m’he emocionat este cap de setmana per culpa del que resultava evident, sinó també per culpa seua. I de Paco. I de Sergi i de Patri. I de Ramonet. I de tots els amics que hem passat junts este cap d’any barceloní.
Ale, Paquito, ríete ahora hijoputa. .
* pallasso, del francés paillasse, i este, de l’italià pagliaccio, inicialment 'màrfega', derivat de paglia 'palla', aplicat al còmic grotesc pel seu vestit malfardat de roba semblant a les teles de matalàs.
2007
1 comentari:
QUÈ BONICO, redéu
Publica un comentari a l'entrada