A nadar

Una de les coses que més m'intimida d'anar a la piscina són els vestuaris perquè, encara que algú no s'ho vulga creure, qui escriu és una persona tímida i amb un gran pudor.

Òbric parèntesi. No confondre el pudor amb la pudor, per favor: pudor, en el sentit de reserva, timidesa i vergonya deriva del llatí pudor, mentre la pudor, de mala olor, deriva de putor. La diferència és substancial. Tanque parèntesi.

Este pudor, sense dubte, és la conseqüència de l’educació ultracatòlica que vaig rebre de menut, a la qual cal sumar l’homosexualitat postadolescent que tan bé cultive i que, estic ben segur, té alguna cosa a veure.

Com deia, el moment de despullar-me als vestuaris se’m fa etern: no sé ni on fixar la vista i em sent observat. També influeix el fet que siguen massa xicotets i que la zona de pas és tan estreta que sembla que en qualsevol moment vas a fregar-te amb un penis estrany.

De tot açò vaig parlar el cap de setmana passat amb un hetero addicte al gimnàs que de tant en tant no és tan hetero com sembla, sobretot entre els meus llençols.

- Martí, és molt fàcil. Has d’actuar amb normalitat...
- Això és just el que faig! -el vaig interrompre.
- ... i has de mirar cada piu que passe per davant teu.

Vaig deixar la cervesa a la taula.

- Què?!
- Que sí, home! Els heteros ens mirem el piu mútuament i sempre fem conyes al respecte. Sobretot al gimnàs.
- Però això...
- És normal, Martí. Els meus amics coneixen tan bé la meua polla que serien capaços de reconéixer-la entre més de cent.
- Què?!
- És més: segur que la coneixen millor que la meua nóvia.

Realment no sabia què dir i només vaig poder amollar:

- Però els teus amics són tan heteros com tu... o encara més?