divendres, 18 de desembre de 2009

O sea, yo qué sé

La destrellatada nit de dissabte començà amb la festa de comiat d’un amic que marxarà a Londres almenys durant un any i entre els convidats es trobaven les ties més bolso i els xics més intranscendents i pijos de València.

De fet, la frase que més vaig escoltar fou 'o sea, yo qué sé', de forma que quan vaig ser conscient de com estava el panorama vaig celebrar que la nit de dissabte perdíem una hora i que a les dues caldria avançar el rellotge: una hora menys de suplici.

De totes les converses absurdes que vaig escoltar em quede amb la d’una xica, el nóvio de la qual treballa a Iran.

- ¿Y qué tal lleva tu novio trabajar en el país de Ahmadineyad? -vaig preguntar.
- Pues lo lleva fatal, porque dice que allí no hay ocio.
- Bueno, pero eso es el sueño de cualquier novia: que cuando tu novio está lejos no pueda salir -vaig dir provant a fer conya.
- Que va, que va -contestà i afegí: me ha dicho que allí las chicas cuando van a una fiesta se quitan el pañuelo y se maquillan mucho, las muy lobas.

Davant eixa resposta em vaig adreçar a una amiga que ens escoltava i li vaig preguntar indignadíssim:

- Has vist quina resposta? Esta gent que té al cap, redéu?
- Però es que no ho has vist? -em contestà la meua amiga: porta una diadema.

I després d'un minut de silenci només vaig poder dir:

- Clar, això explica tantes coses...

2008

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails