Anit, quan em disposava a sopar tranquil·lament, va sonar el mòbil. Era un xic a prop dels trenta, casat i pare de família, que només de tant en tant es deixava caure per casa.
- Estoy cerca de tu casa… porque he venido a visitar a un cliente muy pesado… ¿me invitas a una cerveza? -em proposà.
- Lo siento, pero esta noche me viene fatal… -vaig mentir, ja que en realitat el que no volia era perdre’m l’entrevista de Mamen Mendizábal a ZP en la Sexta.
Òbric parèntesi. Sí, ja sé que preferir una entrevista a ZP a fotre un clau amb un xic casat i pare de família no és propi de Rasoir, però hi ha coses que sí que canvien. Tanque parèntesi.
En realitat, no només vaig rebutjar la proposta perquè estic enamorat de Mamen Mendizábal, sinó perquè vaig recordar l’últim encontre amb el casat i pare de família: havíem fotut un clau i mentre fumàvem al llit vaig tindre la puta ocurrència de preguntar:
- ¿Y qué le dices a tu mujer cuando te vas de picos pardos?
- No le doy muchas explicaciones, la verdad -contestà l’home casat i pare de família.
- Ya veo… -vaig dir una mica desil·lusionat per la nul·la informació obtinguda.
- Aunque… -continuà- lleva unas semanas bastante histérica, porque este año la niña toma la primera comunión…
- Vaya por Dios, nunca mejor dicho… -vaig fer la broma i preguntí: ¿Ya tiene ocho años?
I ell es limità a contestar:
- O nueve, lo no sé.
Jo em vaig quedar mort davant una mostra tan evident d’indiferència i mentre em posava els pantalons li vaig dir:
- Esto es demasiado. Incluso para mí.
2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada