Cròniques barcelonines (i III, mai millor dit)

Dissabte em vaig llevar sol al llit. Tenia una ressaca increïble i un refredat incipient. Al sofà del menjador P es feia el dormit. Vaig tornar al llit i al minut va sortir del bany V (Barcelona Connection), vestit i amb ganes de marxar.

Com feia fred em vaig tornar a alçar i vaig arrossegar P al llit:

- Què feies anit entrant i eixint de l’habitació? -vaig preguntar mentre me l’abraçava amb força i li besava el coll.

- No res -va dir- tenia el pijama ací. El que no sé és per què entrava R.

- R també entrà? -vaig preguntar de forma retòrica. No el vaig veure.

- Ah, doncs ell a vosaltres sí.

Vam fer el porc al llit i en acabar li vaig preguntar:

- I per què no t’hi apuntares?

- No ho sé.

Després de sopar vam quedar amb la parella N i E a Glaciar, a plaça Reial. Més tard arribà V amb una parella heterosexual, per a variar una miqueta, més que res.

A Glaciar em vaig fotre quatre vodkes, però no aconseguia recuperar-me del cansament neuronal i de l’esgotament físic. De Glaciar vam fer quatre passes i vam entrar a Sidecar, que sempre és una aposta segura.

La parella formada per N i E va marxar i vam restar al Sidecar P, V i jo, mirant-nos les cares i allargant un moment del tot innecessari.

- M’acabe la birra i marxem a casa? -vaig dir a tots dos.

Vaig fer un glop només i vam fugir a agafar un taxi a les rambles, el qual, després de xafar un gat (“Tranquilos, le quedan seis vidas” va dir el taxista en veure les nostres cares espantades) ens va deixar al passeig de Sant Joan amb Travessera de Gràcia.

I en un minut érem a casa, sense saber molt bé què havia de passar.

- Què farem? -em preguntà P, aprofitant que V era al bany.

- Mira, P, jo no pense dir res. Qui vulga follar només ha de dir-ho.

Així va ser: quan V va sortir del bany el vaig prendre de la mà i vam entrar a l’habitació. Ens vam treure la roba i començàrem a jugar. Al minut i mig feia la seua aparició P, tímid i amb la mirada a terra:

- Que no em fareu un lloc, xics? -va preguntar mentre es despullava.

No va fer falta que ni V ni jo diguérem res, perquè tots sabíem què passaria.

El trio es va desenvolupar amb harmonia, malgrat la manca d’espai, i hi hagué joc i lloc per a tots. No obstant això, i sobretot la poca perícia de P, vam gaudir, vam suar, vam riure i ens ho vam passar de conya.

Desembre 2006

Cròniques barcelonines (II)

La nit de divendres fou un atemptat absolut a la decència, a la mesura, a l’ordre públic i al meu sistema econòmic i neuronal. Després d’unes primeres copes a la plaça del Sol, vam travessar la ciutat i ens vam deixar caure a la plaça Reial, on el consum d’alcohol continuà el seu curs amb total normalitat. Allí vam replegar la resta de l'expedició valenciana, la parella N i E, que ens van acompanyar durant una copa i mitja.

Després vam entrar al ravaler Moog en un estat encara digne, però hi vam eixir desfetets i amb milers de neurones deixades a la pista de ball.

- I com és el Moog? -vaig preguntar abans d'entrar

- És com la meua habitació -va contestar R, el jove de modernor insultant.

La cocaïna, el vodka i un dj absolutament inefable ens van portar a viure uns excessos encantadors: sembla mentida que una sala de només vint metres quadrats puga donar tant i tan bo.

- Tinc totes les dents adormides -digué R.

- Jo també, però m'encanta la teua habitació, R -vaig dir.

Quan ens van fer fora del Moog i ja era hora de plegar, cap dels 4 tenia ganes de deixar la nit tal com estava i vam decidir continuar-la a casa.

Per qui no ho recorde, P i jo ens allotjàvem a casa de J, un valencianet encisador que de forma totalment desinteressada ens havia deixat sa casa, amb els seus companys de pis inclosos com a elements decoratius.

Reprenent la nit… vam arribar a casa R (el jove de modernor insultant), P (València Connection i antic Xic P·E·T), V (Barcelona Connection) i un servidor i vam apurar la coca sobre un plat d’Habitat de color verd, tot just quan feia entrada un dels companys de pis de J, el vertader amfitrió-absent.

T, el company de pis, ens havia delectat la vesprada amb la seua mariliendre particular, que li recomanava perfils del gaydar i censurava fotos dels seus contactes amb una normalitat que resultava encisadora i terrorífica al mateix temps.

No vam tindre cap idea millor que posar al portàtil una porno de teens polonesos que vam trobar a l'habitació de J, la qual resultà molt decebedora, ja que no arribà a escalfar gaire un ambient que estava a punt de prendre foc.

Finalment, eufòric i desbordat per la situació i per la combinació de substàncies, em vaig emportar al llit el xiquet barceloní -aquell molt guapo, amb possibles i llest- mentre la resta meditava la conveniència d’apuntar-se a una festa, a la qual estaven convidats.

Si el primer polvo amb V (Barcelona Connection) havia resultat tendre i etílic setmanes enrere, el segon fou eufòric i porc, interromput per les mirades furtives -o no- de dos valencianets acovardits i dubitatius.

Però la por sempre es perd, i un d'ells no trigà gaire a perdre-la del tot.

Desembre 2006

Cròniques barcelonines (I)

Este pont a València no hi quedaven ni moderns ni gais, perquè tots érem/eren a Barcelona: no era cap viatge organitzat i a cadascú ens portava una cosa diferent a la ciutat comtal, però, misteris de la vida, allí ens van trobar tots.

R fou el primer a arribar. El motiu de la seua escapada, com gairebé tot a la vida d’un jove de 19 anys, era pur plaer i entrega a l’hedonisme. N i E, incipient parelleta moderna de València, havien decidit donar-li un toc més romàtic a la seua particular escapada. P i un servidor teníem ganes de fugir, però el viatge tenia els seus arrels mesos enrere, quan el xic P·E·T (Perdre el Temps) i jo dormíem junts.

R s’allotjava a casa de la seua germana; N i E havien llogat una habitació romanticoravalera; i P i jo ens allotjàvem al pis d’una altre valencià que estava passant el pont a Londres. Els ingredients d’aquest còctel eren de primeríssima qualitat i només calia afegir una cosa: un amfitrió barceloní.

El meu viatge particular començà la nit de dijous, amb un sopar al Born, amb molt bona companyia, molt bona conversa i un, també, molt bon vi negre. Era la meua particular retrobada amb aquell noiet que vaig conéixer fa un parell de setmanes: un xic molt guapo, amb possibles i llest. La meua Barcelona Connection, en definitiva.

Després vam replegar la resta de l’expedició valenciana (P -l’antic xic P·E·T- i R, el jove de modernor insultant) i vam prendre unes copes a llocs inefables de Gràcia, que ha esdevingut el meu barri favorit de Barcelona, per culpa de locals com la Joily, on la propietària, senyora estrafolària, es dedicava a arrancar la paret a pedaços i els clients més agosarats interpretaven nadales al piano, a ritme de mojitos i margarides.

La nit de dijous fou, doncs, una nit tranquil·la, de retrobada, de descobriment i de sexe lleuger, portat des de València, com qui porta un cabasset de taronges o un grapat de xufes d’Alboraia.

Desembre 2006

L'actualitat mana

La desaparició física de Pinochet no és una bona notícia per se. La mort d'un genocida al seu propi país, envoltat de la seua família i de dòlars corruptes no ajuda en res els milers de víctimes d'una de les dictadures més cruels de Llatinoamèrica.

Els morts, els desapareguts i els torturats per l'exèrcit xilé de Pinochet no podran provar mai la satisfacció d'una sentència que condemne el dictador pels crims comesos.

La seua mort només fa que este món siga un poc millor, perquè no l'hem de compartir amb ell i, tal com hui diu la vinyeta d’El Roto: pels qui creuen en l'existència de l'infern, deuria existir la possibilitat que hi anaren.

La mort política de Pinochet començà amb l'arribada al Govern xilé de Michelle Bachelet -la Ségolène del Coño Sur-, candidata del partit socialista, filla d'un militar assassinat i víctima ella mateixa de les tortures de la DINA (la policia política de Pinochet).

Hui Bachelet, com a Presidenta, ha negat honors a Pinochet, no assistirà al soterrar i les banderes de Xile onegen pletòriques, més lliures que ahir, al sol de l'estiu austral.

Desembre 2006

Divorci artístic

Ahir vaig rebre la visita d'una nova clienta, un senyora fabulosa i estupenda que ha pres la sàvia decisió de divorciar-se de l'home. Portava un pentinat correcte, el maquillatge precís i unes bambes de color taronja amb strass.

- Mire, mi marido y.. -va començar i de seguida va interrompre l'explicació i es va encendre un cigarret king size. Mira, si no te importa te voy a tutear, porque se te ve tan joven que me da no sé qué.

- Por supuesto, de tú -vaig confirmar mentre acceptava el Marlboro gegant que m'oferia.

- Con cigarros como éstos morimos antes, y eso me consuela- va dir.

Jo estava a punt de banyar els calçotets, perquè tenia davant meu una tia absolutament torrada. De les que m’agraden a mi.

- Como te decía -va continuar- mi marido y yo llevamos separados 18 años, pero ahora me apetece divorciarme. Te he traído los dnis, la sentencia y el convenio de separación. ¿Te hará falta algo más? -em va dir mentre em passava la documentació.

Vaig fer unes quantes preguntes més i vaig preguntar si volia demanar pensió compensatòria o d'aliments per als fills i què feiem de la casa, perquè era propietat de tots dos.

- Vamos a pedir X euros de alimentos para el niño; yo no quiero pensión, pero me quedo con la casa. Y además, él está de acuerdo con todo. Lo haremos de mutuo acuerdo.

Mentre em parlava, jo em dedicava a repassar la documentació i em vaig trobar amb el dni del marit. Si encara no havia banyat els calçotets, amb la visió de la foto del perrazo ho vaig fer. La foto del carnet m'oferia un home prim, atractiu, amb uns trets facials simètrics i marcats, amb els cabells negres i amb un aire a David Delfín, però sense la mirada de ximple que té el dissenyador.

- ¿Y a qué se dedica... Luis? -vaig preguntar amb el dni a la mà i amb la mirada perduda.

- Es pintor. Artista, vaya.

- ¡Oh! Me encanta... el arte.

I vaig alçar el cap i li vaig dir que no em feia falta saber res més, que amb això en tenia prou, però que necessitava parlar amb Luis, perquè si el divorci era d'acord mutu hauria de repassar amb ell el conveni, perquè havia de portar-lo signat al jutjat. La senyora boja em va dir que no hi hauria problema i li vaig donar cita per a la setmana que ve.

Només isqué per la porta vaig buscar a Google -que tot ho sap- referències del meu nou artista favorit i els resultats van ser molt satisfactoris. Ha guanyat mil premis, ha exposat a dos mil galeries i, per si fóra poc, la seua obra m'encanta.

Encara no li he dit a la senyora boja què li costarà el divorci, però estic segur que amb Luis podré arribar a algun acord.

Novembre 2006
Imatge d'una obra de Cy Twombly

Violència

Ahir tenia un judici a última hora del matí a la Ciutat de la Injustícia, i ja que estava a València vaig decidir quedar amb un amic per dinar i posar-nos al dia. Vam dedicar hores a xarrar de la més baixa política i molts pocs segons a parlar-ne de la més alta. Les coses són així en este país de pandereta.

Després vam passar a temes més personals i el meu amic em va contar que feia unes setmanes havia conegut un xic guapo i atractiu, simpàtic i interessant, i que després d'un lleuger festeig -d'una sola nit- van anar al llit. I que el meu amic acabà plorant.

- A vore, explica'm això ara mateix -li vaig demanar.

- Molt senzill. Ell al principi es feia el difícil, però quan vam anar a sa casa començà a posar-se molt caxondo i...

- i..?

- I una mica violent, la veritat -va dir baixant la mirada.

- Violent!? Quiero más.

- Doncs... començà a mossegar-me i jo creia que m'arrencava la carn, em feia mal pel cos i als mugrons -em va dir avergonyit.

- Xixi, però si jo recorde que quan follàvem em demanaves que et pessigara els mugrons! -vaig retreure.
- En efecte, perquè m'agrada -va dir, resolutiu- però ell els mossegava molt i molt fort. Em feia mal i em vaig espantar.

- I què vas fer?

- Doncs... em vaig alçar del llit i li vaig dir que parara.

- I vas plorar?

- Clar, és que em feia molt de mal!

Amb els ulls com a plats, em vaig posar a riure com un boig, i quan vaig recuperar la respiració li vaig dir al meu amic de conya "Vols que el denunciem per agressió sexual?" Ell em va dir que no, perquè després d'eixe episodi tan lamentable havia tornat a quedar amb el psicòpata.

¡Mátame, masoca-emocional!

Òbric parèntesi. El mot masoquisme és un epònim interessantíssim: deriva del nom de Leopold Ritter von Sacher-Masoch, novel·lista austríac del XIX, escriptor d'alguns personatges amb un comportament sexual peculiar. Tanque parèntesi.

El relat del meu amic em va recordar un polvo que vaig pegar fa temps: el meu partenaire em va demanar si podíem simular una violació, perquè la idea li feia goig.

I jo mai he sabut dir que no.

Novembre 2006

La forense

Hui he tingut la primera visita a la forense del Jutjat, i ha resultat una senyora encantadora.

La doctora ha de fer un informe sobre la imputabilitat (capacitat d'una persona perquè li siga atribuïda la responsabilitat per la comissió d'un delicte) d'un client meu, acusat de violència domèstica i amb un alcoholisme crònic.

La primera pregunta, però, que la forense ha fet al meu client ha sigut: ¿Está usted loco?

Novembre 2006