dissabte, 10 de gener del 2009

Cròniques barcelonines (i III, mai millor dit)

Dissabte em vaig llevar sol al llit. Tenia una ressaca increïble i un refredat incipient. Al sofà del menjador P es feia el dormit. Vaig tornar al llit i al minut va sortir del bany V (Barcelona Connection), vestit i amb ganes de marxar.


Com feia fred em vaig tornar a alçar i vaig arrossegar P al llit:


- Què feies anit entrant i eixint de l’habitació? -vaig preguntar mentre me l’abraçava amb força i li besava el coll.

- No res -va dir- tenia el pijama ací. El que no sé és per què entrava R.

- R també entrà? -vaig preguntar de forma retòrica. No el vaig veure.

- Ah, doncs ell a vosaltres sí.


Vam fer el porc al llit i en acabar li vaig preguntar:


- I per què no t’hi apuntares?

- No ho sé.


Després de sopar vam quedar amb la parella N i E a Glaciar, a plaça Reial. Més tard arribà V amb una parella heterosexual, per a variar una miqueta, més que res.


A Glaciar em vaig fotre quatre vodkes, però no aconseguia recuperar-me del cansament neuronal i de l’esgotament físic. De Glaciar vam fer quatre passes i vam entrar a Sidecar, que sempre és una aposta segura.


La parella formada per N i E va marxar i vam restar al Sidecar P, V i jo, mirant-nos les cares i allargant un moment del tot innecessari.


- M’acabe la birra i marxem a casa? -vaig dir a tots dos.


Vaig fer un glop només i vam fugir a agafar un taxi a les rambles, el qual, després de xafar un gat (“Tranquilos, le quedan seis vidas” va dir el taxista en veure les nostres cares espantades) ens va deixar al passeig de Sant Joan amb Travessera de Gràcia.


I en un minut érem a casa, sense saber molt bé què havia de passar.


- Què farem? -em preguntà P, aprofitant que V era al bany.

- Mira, P, jo no pense dir res. Qui vulga follar només ha de dir-ho.


Així va ser: quan V va sortir del bany el vaig prendre de la mà i vam entrar a l’habitació. Ens vam treure la roba i començàrem a jugar. Al minut i mig feia la seua aparició P, tímid i amb la mirada a terra:

- Que no em fareu un lloc, xics? -va preguntar mentre es despullava.


No va fer falta que ni V ni jo diguérem res, perquè tots sabíem què passaria.


El trio es va desenvolupar amb harmonia, malgrat la manca d’espai, i hi hagué joc i lloc per a tots. No obstant això, i sobretot la poca perícia de P, vam gaudir, vam suar, vam riure i ens ho vam passar de conya.


Desembre 2006

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails