Divorci artístic

Ahir vaig rebre la visita d'una nova clienta, un senyora fabulosa i estupenda que ha pres la sàvia decisió de divorciar-se de l'home. Portava un pentinat correcte, el maquillatge precís i unes bambes de color taronja amb strass.

- Mire, mi marido y.. -va començar i de seguida va interrompre l'explicació i es va encendre un cigarret king size. Mira, si no te importa te voy a tutear, porque se te ve tan joven que me da no sé qué.

- Por supuesto, de tú -vaig confirmar mentre acceptava el Marlboro gegant que m'oferia.

- Con cigarros como éstos morimos antes, y eso me consuela- va dir.

Jo estava a punt de banyar els calçotets, perquè tenia davant meu una tia absolutament torrada. De les que m’agraden a mi.

- Como te decía -va continuar- mi marido y yo llevamos separados 18 años, pero ahora me apetece divorciarme. Te he traído los dnis, la sentencia y el convenio de separación. ¿Te hará falta algo más? -em va dir mentre em passava la documentació.

Vaig fer unes quantes preguntes més i vaig preguntar si volia demanar pensió compensatòria o d'aliments per als fills i què feiem de la casa, perquè era propietat de tots dos.

- Vamos a pedir X euros de alimentos para el niño; yo no quiero pensión, pero me quedo con la casa. Y además, él está de acuerdo con todo. Lo haremos de mutuo acuerdo.

Mentre em parlava, jo em dedicava a repassar la documentació i em vaig trobar amb el dni del marit. Si encara no havia banyat els calçotets, amb la visió de la foto del perrazo ho vaig fer. La foto del carnet m'oferia un home prim, atractiu, amb uns trets facials simètrics i marcats, amb els cabells negres i amb un aire a David Delfín, però sense la mirada de ximple que té el dissenyador.

- ¿Y a qué se dedica... Luis? -vaig preguntar amb el dni a la mà i amb la mirada perduda.

- Es pintor. Artista, vaya.

- ¡Oh! Me encanta... el arte.

I vaig alçar el cap i li vaig dir que no em feia falta saber res més, que amb això en tenia prou, però que necessitava parlar amb Luis, perquè si el divorci era d'acord mutu hauria de repassar amb ell el conveni, perquè havia de portar-lo signat al jutjat. La senyora boja em va dir que no hi hauria problema i li vaig donar cita per a la setmana que ve.

Només isqué per la porta vaig buscar a Google -que tot ho sap- referències del meu nou artista favorit i els resultats van ser molt satisfactoris. Ha guanyat mil premis, ha exposat a dos mil galeries i, per si fóra poc, la seua obra m'encanta.

Encara no li he dit a la senyora boja què li costarà el divorci, però estic segur que amb Luis podré arribar a algun acord.

Novembre 2006
Imatge d'una obra de Cy Twombly