Les coses comencen a rodar

Hui he començat a col·laborar -terme eufemístic per referir-se al treball no remunerat- a un despatx d’advocats. L’advocat titular no m’agrada gens: és prepotent, masclista, li agrada el futbol (volia que parlara amb ell de Rainieri!!), i ni tan sols és guapo.

Té incontinència verbal: xarra, xarra, xarra i no diu res. Tot són frases inconnexes i destrellatades. Vaja, he vist persones mudes que s’expressen amb major claredat que ell. Es refereix a la secretària del despatx, Mònica, com “la xiqueta”, i fins i tot ho fa en la seua presència.

Malgrat tot, i ja que estic borratxo d’energia positiva, espere aprendre molt i traure alguna cosa de profit.

*

D’altra banda, ahir vaig acompanyar el meu nóvio núm. 1 a adoptar una gosseta. És un cadellet de podenc increïble. El nóvio núm. 1 li ha posat de nom "Lladra", i això que l’animalet és excessivament tímid. Ha conegut ja la meua Maia i sembla que seran bones amigues.

El meu nóvio núm. 2 agonitza al llit: està malalt des de fa dies, i no sé per què, el trobe a faltar.

*

Febrer 2005

Diumenges avorrits

La meua idea per a passar la nit de dissabte era sopar a casa tranquil·lament i visionar el devedé de la pel·li Io non ho paura. Uns amics m’havien preguntat si volia anar al concert de Tatchenko, però vaig rebutjar la invitació per diferents motius: el primer, és que estava tan desfetet de la nit de divendres que sols de pensar-ho em cansava encara més; el segon és en estos moments estic aturat i he de contenir la despesa per no entrar en números rojos; el tercer motiu és que sols he escoltat una cançó del grup en qüestió, tot i que això mai és un inconvenient.

Just en el moment en què em disposava a prémer el botó de play del comandament a distància vaig rebre una telefonada. Es tractava de V, un xic que vaig conéixer fa uns dies. Em preguntà quins plans tenia per a passar la nit i si volia fer-me una copa amb ell cap a mitjanit.

Em va semblar perfecte. Vam quedar a les dotze i mitja i ens vam fer un parell de cerveses. Després, quan em portava a casa li vaig preguntar si volia pujar al pis i la seua resposta fou la millor que podia donar-me en eixe moment: Sí, clar.

Vam follar durant molta estona. Cap a les cinc tancàvem els ulls i dormíem. A les 8 passades m’ha despertat d’una manera encantadora i molt viciosa. Hem tornat a cardar i després hem dormit una estoneta més.

Cap a les onze hem eixit del llit i mentre ell es pegava una dutxa he preparat el desdejuni. Hem pres cafè, unes torrades i galetes. Després hem tornat a enganxar-nos i hem practicat sexe oral, drets, al bell mig del meu menjador.

Qui havia dit que els diumenges eren avorrits?

*

Febrer 2005

Sense feina

Las Provincias, 25 de gener de 2005
La alcaldesa rompe con la izquierda y forma gobierno con el PP

Unió Valenciana y PP conforman desde ayer el nuevo gobierno en el Ayuntamiento. La alcaldesa (UV), decretó ayer el cese de sus delegaciones a PSPV, Bloc y EU, a la vez que dio entrada en el gobierno a los diez concejales del PP.

En efecte, només posar un peu a l’aeroport de Belfast em van comunicar que m’havia quedat sense feina:

- Tio, que s’ha acabat. Que ens han fet fora -em va telefonar la regidora del partit per al qual treballava i em va donar la notícia.

Però jo només vaig ser capaç de dir:

- Serà puta!

*

No pense abandonar ma casa. Porte un any vivint sol a un pis meravellós i ara, encara que no tinc feina, no pense deixar-lo i tornar a casa dels meus pares.

El pis m’encanta. Hi he dipositat molta pasta i moltes hores de dedicació. Té una terrassa grandíssima orientada al sud i en estiu és una delícia. El pis té llum tot el dia, i en hivern el sol entra fins el llit de l’habitació.

Des que visc sol folle en un llit en condicions i me marque tranquil·lament els horaris. M’he fet més responsable i he aprés com funciona una rentadora i com cuinar un pollastre. No puc tornar a casa dels meus pares.

Però, sobretot, no puc tornar perquè quan vaig marxar els meus pares van convertir la meua habitació en un vestidor fabulós, i ara ja no tinc on tornar.

Notícies i instruccions d'A.

“Hola xaval!

Com va tot? Ja ho tens tot arreglat per al viatge? Jo ahir vaig anar a vore els horaris del bus i del tren per a anar a Dublín. Amb el tren val 33 lliures (51 euros) i amb el bus 17 (25 euros si fa no fa). Amb el bus tardes uns 50 minuts més. Ja en parlarem.

Ahir vaig rebre una carta de l’agència de la Seguretat Social citant-me per a una entrevista per a obtindre el meu número de la seguretat social. A la carta posava que portara tots els documents que tinc per a provar que no sóc un immigrant il·legal i que duraria una hora i mitja. La tinc a les onze i quart... i no està lluny de ma casa, però em resultarà impossible anar a per tu a l’aeroport.

Així que t’explicaré el que has de fer per arribar al centre:

- Quan estigues a l’eixida de l’aeroport voràs dues portes, una al teu davant i una altra a la dreta. Has d’eixir per la porta de la dreta perquè tens la parada del bus a uns 10 metres. Voràs que posa ULSTERBUS. Els autobusos passen cada mitja hora... has de comprar un bitllet d’anada i tornada, que et costarà 9 lliures. Has de dir: ‘A return ticket to Belfast city’.

- Una vegada dins del bus, voràs que farà diverses parades. Has de baixar a l’estació d`autobusos que s’anomena EUROPA. Primer pararà a l`estació Lagan. El conductor dirà els noms de les estacions, però recorda que la teua és EUROPA.

-Una vegada estigues a l’estació EUROPA, fes-me una perduda... seu per on pugues i jo aniré a buscar-te quan acabe amb la puta entrevista esta, ok?

Si tens alguna pregunta més... ja saps!

Ja xarrem abans!
Fins prompte!
A.

Pròxima parada: Irlanda

En efecte, en un parell de dies prendré un avió per viatjar per primera vegada a les illes Britàniques. En el mateix viatge, i sense eixir de la mateixa illa, visitaré dos estats: la catòlica República d’Irlanda i l’anglicà Regne Unit. He decidit deixar-me a casa tots els meus prejudicis envers una civilització tan inefable i gaudir del viatge. No sé si serà possible.

*

Coses que s’han de fer abans d’anar a Belfast: canviar euros per eixa estúpida moneda que tenen els britànics. No entenc com pots pagar en euros a tot Amèrica del Sud i no a Belfast.

Cada lliura em costa un euro i mig i com ho he deixat per a última hora només he aconseguit 150 lliures per a sobreviure una setmana. Déu proveirà.

*

Gener 2005

Una qüestió ètica

Esta setmana vindran a sopar els dos nóvios que tinc ara mateix. Demà vindrà J i divendres P. J, 26 anys, enginyer, és de la Ribera, i la veritat és que és un poc perdre el temps. P, 28 anys, artista, és de la Vall d’Albaida i té una miqueta més de trellat. Però vull a tots dos igual.

Esta espiral de promiscuïtat em posa en una situació complicada: què els faig per a sopar? A la cuina em sé moure mínimament i els plats que sóc capaç de fer amb un mínim de decència es poden contar amb els dits d’una sola mà.

Crec que J no beurà vi, però P segur que sí, i això encara complica una miqueta més la cosa, ja que cal anar amb molt de compte: massa vi pot deixar fora de joc el convidat. I això és jutament el que no volem.

Un truc a l’hora de preparar el menú és incloure sempre un poc de pasta com a comodí per si de cas la cosa no va massa bé. Hi ha una recepta de pasta, que segurament serà la que li faré a P, que porta gambeta, salmó, ceba i un poc de pollastre. El vi que li va és un blanc, encara que es pot sopar amb cava (tot per l’aire).

M’agrada preparar sempre una ensalada abans, encara que de vegades la substituïsc per verdura a la planxa: bolets, espàrrecs, albergínia, carabasseta... Esta setmana, però, passe de la verdura i prepararé dos ensalades. Per a J amb ruca i per P amb créixens. També tinc la mania de posar-hi formatge i remolatxa.

Quan fa més caloreta prepare una ensalada amb pasta freda i tot el puga pillar a la nevera, però ara no li va massa al temps (fa un fred), així que eixa idea també queda descartada.

No vull posar-me a fer un plat massa complicat i que siga molt pesat de digerir. Un arròs em fa no sé què. Ais... què els faig?

*

Gener de 2005

El voladoret

Ja fa un any que visc sol. Tinc tots els mobles, els llums, les plantes per a casa i per a la terrassa, els quadres per a les parets... però encara em faltava una cosa fonamental: un voladoret per al balcó. I és que qualsevol marieta amb un mínim de trellat n’ha de tindre un: és una mostra evident del que el visitant es pot trobar a dintre.

El vaig comprar en Ale-hop, al carrer de la Pau, i abans d’instal·lar-lo li’l vaig mostrar a la meua iaia. Ella em va ensenyar la paraula voladoret, perquè per a mi era senzillament un molinet de vent.

Em va contar que quan ella era jove, hi havia un home que anava pels pobles i canviava voladorets per una peça de fruita, per un plat d’arròs o per un tros de pa.

Li he intentat explicar que això hui seria inacceptable, perquè la permuta va en contra de l’economia de mercat i faria perillar tota l’estabilitat dels sistemes financers, però ella no ho ha volgut entendre.

Coses de iaies.

Gener 2005