Una qüestió ètica

Esta setmana vindran a sopar els dos nóvios que tinc ara mateix. Demà vindrà J i divendres P. J, 26 anys, enginyer, és de la Ribera, i la veritat és que és un poc perdre el temps. P, 28 anys, artista, és de la Vall d’Albaida i té una miqueta més de trellat. Però vull a tots dos igual.

Esta espiral de promiscuïtat em posa en una situació complicada: què els faig per a sopar? A la cuina em sé moure mínimament i els plats que sóc capaç de fer amb un mínim de decència es poden contar amb els dits d’una sola mà.

Crec que J no beurà vi, però P segur que sí, i això encara complica una miqueta més la cosa, ja que cal anar amb molt de compte: massa vi pot deixar fora de joc el convidat. I això és jutament el que no volem.

Un truc a l’hora de preparar el menú és incloure sempre un poc de pasta com a comodí per si de cas la cosa no va massa bé. Hi ha una recepta de pasta, que segurament serà la que li faré a P, que porta gambeta, salmó, ceba i un poc de pollastre. El vi que li va és un blanc, encara que es pot sopar amb cava (tot per l’aire).

M’agrada preparar sempre una ensalada abans, encara que de vegades la substituïsc per verdura a la planxa: bolets, espàrrecs, albergínia, carabasseta... Esta setmana, però, passe de la verdura i prepararé dos ensalades. Per a J amb ruca i per P amb créixens. També tinc la mania de posar-hi formatge i remolatxa.

Quan fa més caloreta prepare una ensalada amb pasta freda i tot el puga pillar a la nevera, però ara no li va massa al temps (fa un fred), així que eixa idea també queda descartada.

No vull posar-me a fer un plat massa complicat i que siga molt pesat de digerir. Un arròs em fa no sé què. Ais... què els faig?

*

Gener de 2005