Converses nadalenques

Primera part: El Nadal, bé o en família?

I

- Martí, vols tastar este vi? És de l’any 56! -em pregunta mon pare.

- No, papà, em sembla obscé beure un vi que té més anys que jo.

- Clar. Vols dir que no és per la ressaca que portes? -apunta ma mare.

- Sí, en realitat una mica també és per això, però fica’m una copa.

II

- Papà Noel els ha portat una guitarra elèctrica a cada xiquet! -em diu ma mare deixant-me als genolls un xiquet.

- Ja ho veig, mamà -dic mentre deixe el xiquet al terra- i em sembla obscé regalar a xiquets del primer món un joguet fabricat per xiquets del tercer món.

III

- ¿Habéis visto mi nuevo móvil? Es el modelo de D&G para Motorola -diu la meua cosina mentre trau un aparell de color or i afegeix: Victoria Beckham lo tiene igual.

- Amb eixa brillantor resulta inevitable veure’l, Begoña. I em sembla obscé gastar-se eixos diners i comparar-se amb la Beckham: almenys ella està flaca.

Segona part: “Navidad, blanca Navidad”

I

Diumenge, al carrer, 3.30 h, aprox.

Ferran: Martí, em deus set euros i mig.

Martí (escandalitzat pel preu d’una ratlla): Set euros i mig? Però si jo només en vull una.

Ferran (irònic): Una? Segur que després en vols més.

Silenci.

Martí (resolutiu): També tens raó.

II

Dissabte, Carretera de Barcelona, hora desconeguda i transcripció aproximada

Agent de la Benemèrita (oferint l’aparell a Ramon): A ver, joven, sople aquí.

Ramon: Claro, agente.

Agent de la Benemèrita (indignat): Joven, es mejor que colabore y que no tire el aire por la nariz.

Ferran (borratxo): Ramon, tio, no la lies.

Juanjo (amb trellat): Ferran, calla; Ramon, bufa.

III

Divendres, Bounty, 4.30 hores aprox.

Martí (borratxo): Mira, xixi, el que has de fer es deixar-te de ximpleries i buscar una bona polla…

Lesbiana: Pero si yo soy…

Martí: ¿Lesbiana? Si salta a la vista, cariño. Y eso no me gusta nada.

IV

Dissabte, Piccadilly, 4.30 hores aprox.

Martí: Xixi, qué haces aquí tan sola y en esa postura tan yóguica (de ioga, s’entén).

Xica Rara: Es que no me gusta este sitio.

Martí: A nadie le gusta Piccadilly, honey, pero con esa actitud tan victoriana no ligarás.

Xica Rara: Tienes razón. Y esta noche y con este frío no me apetece nada dormir sola... ¿qué me dices?
Martí (estupefacte): Que me voy con mis amigos.

V

Diumenge, Bounty, 5.30 hores aprox.

Joanet: Tio, i tots estos són heteros?

Martí (amb resignació cristiana): Els meus amics són tots heteros. Todos, toditos, todos.

Joanet (sospirant): Ai… però hi ha un que em provoca dubtes…

Martí (amb actitud tomateril): Qui, qui, qui... a veure si és el que jo em pense!

VI

Divendres, Bounty, 3.30 hores aprox.

Desconegut: Des que t’he vist entrar m’has donat un morbo que te cagas.

Martí (incrèdul): Calla, calla, que segur que això li ho dius a tots.

Desconegut: Que no, tio, que tens un no sé què pervertit que me posa molt.

Martí (resignat): Ale.. Busca qui t'ha pegat!

Desembre 2006

Rabosa

Al web www.generalisimofranco.com he pogut llegir açò:

“Queman un Belén en la Iglesia de San Ginés de Guadalajara”.

Unos desconocidos han quemado la madrugada del día 22 de diciembre un Belén en la Iglesia de San Ginés, en Guadalajara. En plena polémica sobre la ofensiva laicista en España, los vándalos han quemado el Nacimiento de una céntrica iglesia. Don Santiago, el párroco de la iglesia, está “destrozado anímicamente”, porque “al Niño Jesús no le dejan su casa”, “antes de nacer ya no tiene portal”. Este hecho se suma a los numerosos actos laicistas que se están repitiendo, como la eliminación de los festivales navideños de algún colegio, o tirar el Belén a la basura en otro.

La notícia a Liberdad Digital.

- - -

Em considere incapaç de resumir què he fet en estos tres dies. Massa de tot. Eixir tres dies per festejar l'incendi de betlems ha acabat amb les dos neurones que em quedaven vives, amb els pocs euros de què disposava i amb el poc trellat que encara tenia. No obstant això, espere amb ànsia el cap d'any barceloní que se'ns ve a sobre, perquè les expectatives no poden ser millors.

No recorde exactament quin dia del cap de setmana era, però mentre esperava el tren -ja de dia- per tornar a casa, i per evitar adormir-me i passar-me d'estació, vaig decidir apropar-me al quiosc i comprar alguna revista.

I vaig fer un troballa que no té preu. Millor dit, un preu ridícul: un euro. Sí, perquè només un euro em vaig emportar una revista que pesa almenys tres o quatre quilos: la Citizen K.

Són 316 pàgines dedicades en exclusiva a moda, moda i més moda i la meua vida ha recobrat el sentit en llegir que la peça estrella de la temporada és un bolso de pell de rabosa/guineu de Prada, que només val 2.185 euros i del qual s'afirma: "La Marca del zorro: un bolso tan seductor como el justiciero enmascarado".

L'obscenitat és tal que el bolso no està ni tractat: a l'animalet li han llevat les potes i el cap i li han posat un ansa de cuir.

Només espere que almenys l'hagen folrat per dins.

Desembre 2006
A la imatge la rabosa abans de convertir-se en complement de moda.

La2

Ahir em vaig empassar la programació nocturna de La 2. El programa Enfoque comptava amb la presència, entre altres, de Gaspar Llamazares i del diputat del PP José María Lassalle, del qual em declare fans absolut.

El debat girava al voltant de la pregunta "¿Existe una verdadera separación entre Iglesia y Estado?" i la millor intervenció fou la d'un fatxorro del grup Hazteoir.org que afirmà que en els últims temps estem assistint a la implantació d'una nova religió estatal: la d'allò políticament correcte, que suposa, entre altres coses "la exaltación del homosexualismo frente a lo que es natural".

M'encanta, perquè és cert, ja que a continuació vaig presenciar el programa D-Calle, presentat per una flaca Cayetana Guillem Cuervo, amb la col·laboració de la Terremoto i amb música de capçalera d'Amparanoia i ambientació de Pauline en la Playa.

Al programa, doncs, es respira un ambient rollo-bollo que fa por. El millor fou l'entrevista a una estupenda Julieta Venegas: "El amor siempre está ahí; a veces lo perseguimos; a veces nos persigue; a veces nos jode; pero siempre está ahí".

desembre 2006

Lo que me alimenta, me mata

És un tòpic molt repetit que els advocats vivim de les desgràcies, dels errors o de l'infortuni dels altres. I és veritat, clar. El fet que la gent siga tan burra, tan inconscient o que, simplement, tinga mala sort és el que em permet malgastar els diners en roba, alcohol, llibres i, també, menjar tots els dies. Gràcies a tots, doncs.

Açò ho dic perquè els dos últims casos que m'han entrat són com de conya, però no. El primer tingué lloc ahir: vaig haver de fer un judici ràpid per una alcoholèmia. Una jove havia decidit estavellar el cotxe contra una nau industrial, passada de copes i de cocaïna, i causant uns danys per més de 2.000 euros.

No obstant la poca simpatia que em professava la molt cabrona, li vaig aconseguir la millor de les condemnes, açò és, la mínima: 8 mesos sense carnet i 720 euros de multa, a pagar en còmodes quotes de 100 mensuals.

L'altre cas m'ha arribat este matí: un xic al qual la dona ha abandonat de sobte, amb una única explicació: no quiero verte nunca más, porque ya no te quiero. Sembla el títol d'una cançó de La Casa Azul, però no, és real.

No m'importa en absolut que el meu client estiga afonat, que haja demanat la baixa per depressió o que tinga el corasón partío, ja que estes coses no tenen cap transcendència legal i, com resulta fàcil entendre, no pense empatitzar amb tots els clients.

- Mira, Juan, todo esto que me cuentas no me sirve de nada. La Ley no sólo permite a la zorra de tu ex que te deje, sino que además, como parece ser tu caso, que te haya dejado por otro.

- ¿Crees que hay otro? -em va preguntar amb els ulls rojos.

- Joder, Juan, que tu caso es de manual... además, seguro que es alguien del trabajo.

Silenci al despatx.

- ¡Vamos a por ella! -em va dir ple d'ira.

- Esta actitud me gusta más, Juanito.

Desembre 2006

Motel

Hi ha moltes coses que me la posen dura: els barbarismes (o manlleus), els heteros que aprofiten un estat etílic per refregar-se a les discoteques, l'ús de les preposicions en italià, preparar una demanda de divorci, un bon moble, les samarretes interiors de tirants, el color roig sang o els presentadors de Cuatroº.

A tota esta sèrie de perversions he de sumar-ne una de nova: els acrònims.

Tot sabem, o hauríem de saber, que un acrònim és qualsevol abreviació formada amb lletres o segments inicials o finals extrets dels mots que componen una frase, que és pronunciable com un mot ordinari.

El acrònims més coneguts, sobretot per aquells que heu estudiat carreres amb numerets o fòrmules, són làser i radar.

Làser: acrònim format amb les inicials de l'expressió anglesa Light Amplification by Stimulated Emission of Radiation. En cristià: amplificació de llum per emissió estimulada de radiació, dispositiu creat als Estats Units, el 1960, per T. H. Maiman.

Radar: acrònim format amb els mots anglesos RAdio Direction And Ranging. Açò és: determinació de la direcció i la distància per ràdio.

Ahir, però, vaig descobrir un nou acrònim -o pormanteau per als anglesos- que em provocà una erecció que encara em dura: el mot motel.

I és que motel és un mot anglés nord-americà, compost de l'anglés "mo(tor)", abreviació de "motor car" 'automòbil', i "(hot)el", del francés "hôtel"; el mot fou creat per l’arquitecte Arthur Heineman el 1925 per a una cadena hotelera de Califòrnia.

He trobat a l'etimologia una font de plaer realment perversa.

Desembre 2006

Curt

Divendres vaig assistir al passe d'uns curts a un centre cultural, amb un col·loqui posterior amb els directors i alguns actors. Cultureta de palo, doncs.

La primera sorpresa arribà amb el primer curt: la protagonista d'una peça inefable havia coincit amb mi a Pilates. Era un curt de dubtós gust, d'una factura dolenta i amb unes interpretacions tan indignes que al seu costat les de la minisèrie Lo que surja mereixerien tres o quatre premis europeus.

La resta dels curts no eren molt millor i l'únic que pagava la pena era el perrazo protagonista de La conversió de Pau, absent entre el reduït i inefable públic.

Durant el col·loqui vaig preguntar a un dels directors quin paper jugava un dels intèrprets al seu curt, la presència del qual m'havia resultat massa forçada i certament incomprensible.

- Sempre em fan eixa pregunta -em va respondre una mica arrogant- i sempre dic que la interpretació depén de cada espectador. El personatge pot representar moltes coses.

O siga, que no tens ni puta idea, vaig pensar.

- Ja, però tu eres el guionista. Puc saber en què pensaves quan vas crear el personatge? -vaig insistir.

Em va mirar i va respondre:

- No ho sé.

Vaig marxar i en arribar a casa vaig posar Cuatroº, la televisió que no puc deixar de veure, per gaudir d'un nou capítol de Queer as folk, ja que si he de veure fem, almenys espere que siga al sofà de ma casa i en companyia de Maia.

Desembre 2006

Retorn a la normalitat

He de deixar de pensar en Barcelona i centrar-me en la meua meravellosa vida a València, ciutat fabulosa que és capaç de regalar-nos dies tan increïbles com els de hui: frescos i ben assolellats.

En castellà es diu que "un clavo saca otro clavo" i l'equivalència lliure-libèrrima al valencià seria una cosa així: per treure un clau, n’has de fotre un altre. En cristiano: per oblidar un polvo, pega'n un altre.

I jo, que sóc molt assenyadet, he fet justament això. Anit vaig convidar a sopar-follar un xic que vaig conéixer fa unes quantes setmanes. Un jove de 20 anyets (!), estudiant de filologia i art dramàtic (!) i que arribava precedit d'una fama inqüestionable:

- És un calent i un porc -em van advertir.

- M'encanta -vaig resoldre.

El sopar consistí a una bresaola al pesto, una amanida de créixens amb alvocat, formatges i salmó i pollastre al pimentó, tot regadet amb un vi negre de l'interior del país i per una conversa sobre epònims, verbs idiomàtics i lingüística aplicada.

El sopar fou lleuger, però el clau posterior una mica heavy, ja que el xiquet resultà ser d'aquells hipersensibles, que només amb tocar-los es posen com una burra en zel: sospiren, criden, es posen una mica violents, exigeixen "més, més i més" i que llepen tot el cos, amb una llengua aspra d'efecte exfoliant, deixant al seu pas una pel·lícula de bava/saliva.

Després de canviar de posició més de quatre vegades, vam donar per finalitzat el primer assalt; o això em pensava jo, ja que a les tres del matí m'ha despertat fent el porc sota la funda nòrdica.

- Què hòstia fas? -tinc mal despertar- i quina puta hora és?

- Mamar-la, clar -va respondre amb la boca plena- i són les tres.

- Redéu amb la joventut!

Este matí a la cafeteria, abans d'entrar a la feina, he renunciat al café de costum i m'he demanat un café amb llet i unes torrades amb oli i sal.

- Hoy tenemos hambre, ¿eh? -m'ha dit Leo, el cambrer argentí.

- Sí, xixi, hui he de recuperar les forces, que estic desfetet.

Desembre 2006