dilluns, 19 de gener de 2009

Lo que me alimenta, me mata


És un tòpic molt repetit que els advocats vivim de les desgràcies, dels errors o de l'infortuni dels altres. I és veritat, clar. El fet que la gent siga tan burra, tan inconscient o que, simplement, tinga mala sort és el que em permet malgastar els diners en roba, alcohol, llibres i, també, menjar tots els dies. Gràcies a tots, doncs.

Açò ho dic perquè els dos últims casos que m'han entrat són com de conya, però no. El primer tingué lloc ahir: vaig haver de fer un judici ràpid per una alcoholèmia. Una jove havia decidit estavellar el cotxe contra una nau industrial, passada de copes i de cocaïna, i causant uns danys per més de 2.000 euros.

No obstant la poca simpatia que em professava la molt cabrona, li vaig aconseguir la millor de les condemnes, açò és, la mínima: 8 mesos sense carnet i 720 euros de multa, a pagar en còmodes quotes de 100 mensuals.

L'altre cas m'ha arribat este matí: un xic al qual la dona ha abandonat de sobte, amb una única explicació: no quiero verte nunca más, porque ya no te quiero. Sembla el títol d'una cançó de La Casa Azul, però no, és real.

No m'importa en absolut que el meu client estiga afonat, que haja demanat la baixa per depressió o que tinga el corasón partío, ja que estes coses no tenen cap transcendència legal i, com resulta fàcil entendre, no pense empatitzar amb tots els clients.

- Mira, Juan, todo esto que me cuentas no me sirve de nada. La Ley no sólo permite a la zorra de tu ex que te deje, sino que además, como parece ser tu caso, que te haya dejado por otro.
- ¿Crees que hay otro? -em va preguntar amb els ulls rojos.
- Joder, Juan, que tu caso es de manual... además, seguro que es alguien del trabajo.

Silenci al despatx.

- ¡Vamos a por ella! -em va dir ple d'ira.
- Esta actitud me gusta más, Juanito.

Desembre 2006

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails