Mort

Fa temps que baralle la idea de la meua mort. De la meua pròpia mort. I la imagine de mil formes: d’una malaltia estranya, d’un horrible accident, devorat per un animal desconegut, pel tret d’una pistola, d’un atac al cor, d’una sobredosi...

Òbric parèntesi. És curiós, perquè sempre que idealitze la meua mort, imagine que moriré jo sol, en el sentit que cap altre morirà amb mi. I és que així ningú m’eclipsarà. Tanque parèntesi.

He de reconéixer que inicialment la idea de la meua pròpia mort em provocava angoixa, sobretot quan imaginava una mort traumàtica especialment violenta o una mort conseqüència d’una llarga malaltia, però ara ho porte molt bé.

Estic mentalitzat que la meua mort pot tindre lloc en qualsevol moment i ja no em tortura la idea, perquè puc dir que estic preparat per a morir. Podria morir als 40 anys o demà mateix, i em tindria igual.

L’assumpció d’este posicionament fatalista i una mica irracional (allò racional és témer la mort) m’ha permés ser conscient de moltes coses i valorar els dies des d’un altre punt de vista, però ma mare no comparteix este raonament:

- Fill, no sé com pots viure així -em va dir dissabte a hora de dinar mentre informava la meua família d'este nou posicionament vital.

- No tinc ni idea, mamà. Però no sé per què, pensava que tots vivíem així.

2007