Dimecres vaig patir una de les pitjors guàrdies que recorde: robatori, bulling, violència de gènere, simulació de delicte... però també vaig viure una situació força còmica.
A mitjan vesprada aparegué al despatx un client (o ecs!client) molt problemàtic, una mica begut i amb ganes de gresca.
Este client i el cap del despatx han protagonitzat alguns incidents desagradables davant la secretària i davant meu estes últimes setmanes, però el que passà dimecres supera qualsevol situació vergonyosa que haja presenciat mai. I això que n’he presenciat i n'he protagonitzat massa.
-¿Dónde está ese hijoputa? -fou la benvinguda que em dóna en obrir la porta.
- Manolo, tranquilízate -vaig provar a posar pau mentre tornava a la meua taula i continuava amb el conveni de separació que em portava entre mans.
- ¡Aquí no eres bienvenido! -cridà el cap del despatx massa dramatitzat, segons el meu parer.
A continuació els dos titans van creuar acusacions, insults i improperis mentre Anna, la secretària, i jo teníem la sensació de ser invisibles, fins que...
- ¡Chiquito, chiquita! -ens cridà l’energumen- quiero deciros que vosotros sois buenas personas. No como este hijoputa.
- Gracias, Manolo -vaig dir sense apartar la mirada de la pantalla.
- Y quiero que veáis esto... -continuà mentre sostenia un ninotet de Winnie the Pooh, del qual penjava un mòbil- ... porque en este móvil tengo grabado a vuestro jefe metiéndose rayas el sábado con sus amigos.
I el despatx es va quedar en silenci durant massa segons (només s’escoltava respirar el fax i la impressora) al mateix temps que Anna es portava les mans a la cara, jo em quedava blanc com un ratlla i el cap del despatx nivi com un gram sencer.
- ¡Eso es mentira! -cridà el cap del despatx massa tard si volia resultar creïble.
- Lo tengo aquí, por si lo queréis ver -amenaçà novament Manolo, i jo vaig dir massa prompte:
- ¡Yo sí!
- Martí!! -cridaren alhora Anna i el cap del despatx.
Finalment, però, la sang no arribà enlloc i van marxar tots dos del despatx: el cap i Manolo.
- Anna, tu li contes a algú el que passa en este despatx? -vaig preguntar quan ens vam quedar sols.
- No, Martí, em fa vergonya dir que treballe ací. I tu?
I jo la vaig mirar, vaig respirar i vaig amollar:
- No, jo tampoc.
I vaig continuar amb el conveni de separació.
2008
A mitjan vesprada aparegué al despatx un client (o ecs!client) molt problemàtic, una mica begut i amb ganes de gresca.
Este client i el cap del despatx han protagonitzat alguns incidents desagradables davant la secretària i davant meu estes últimes setmanes, però el que passà dimecres supera qualsevol situació vergonyosa que haja presenciat mai. I això que n’he presenciat i n'he protagonitzat massa.
-¿Dónde está ese hijoputa? -fou la benvinguda que em dóna en obrir la porta.
- Manolo, tranquilízate -vaig provar a posar pau mentre tornava a la meua taula i continuava amb el conveni de separació que em portava entre mans.
- ¡Aquí no eres bienvenido! -cridà el cap del despatx massa dramatitzat, segons el meu parer.
A continuació els dos titans van creuar acusacions, insults i improperis mentre Anna, la secretària, i jo teníem la sensació de ser invisibles, fins que...
- ¡Chiquito, chiquita! -ens cridà l’energumen- quiero deciros que vosotros sois buenas personas. No como este hijoputa.
- Gracias, Manolo -vaig dir sense apartar la mirada de la pantalla.
- Y quiero que veáis esto... -continuà mentre sostenia un ninotet de Winnie the Pooh, del qual penjava un mòbil- ... porque en este móvil tengo grabado a vuestro jefe metiéndose rayas el sábado con sus amigos.
I el despatx es va quedar en silenci durant massa segons (només s’escoltava respirar el fax i la impressora) al mateix temps que Anna es portava les mans a la cara, jo em quedava blanc com un ratlla i el cap del despatx nivi com un gram sencer.
- ¡Eso es mentira! -cridà el cap del despatx massa tard si volia resultar creïble.
- Lo tengo aquí, por si lo queréis ver -amenaçà novament Manolo, i jo vaig dir massa prompte:
- ¡Yo sí!
- Martí!! -cridaren alhora Anna i el cap del despatx.
Finalment, però, la sang no arribà enlloc i van marxar tots dos del despatx: el cap i Manolo.
- Anna, tu li contes a algú el que passa en este despatx? -vaig preguntar quan ens vam quedar sols.
- No, Martí, em fa vergonya dir que treballe ací. I tu?
I jo la vaig mirar, vaig respirar i vaig amollar:
- No, jo tampoc.
I vaig continuar amb el conveni de separació.
2 comentaris:
Només hi ha una cosa que no em crec de tot açò, i és que no hages protagonitzat situacions "más peores" ... ;-)
Per a quan el cafenet?
de moment, benvolgut àlex, no n'he fet de tan grosses... t'avance que dijous marxe a ejtremadura uns quants dies... a la tornada et sembla bé?
Publica un comentari a l'entrada