dilluns, 15 de febrer de 2010

Frenesia judicial (II)

El cas d’assassinat que em va tocar defensar, com vaig avançar ahir, tenia tots els ingredients necessaris per a escriure un fulletó ben esperpèntic: els tres acusats tenien versions contradictòries i força impossibles sobre la mort de la víctima, que es materialitzaren en unes confessions delirants i plenes d’anècdotes pròpies d’un llibre de Mendoza, de la corda d’El misterio de la cripta embrujada.

Els tres detinguts eren sospitosos d’haver assassinat un vell de 81 anys amb el qual compartien domicili, però ignoràvem quin havia estat el grau de participació de cadascun dels acusats en els fets, i això era el principal objectiu de les declaracions:

- Mira, la Fiscal me ha ofrecido un buen acuerdo, -vaig proposar a la meua clienta als calabossos dels Jutjats- pero necesito que digas la verdad.
- Pero si el abuelito se murió él solo... nadie lo tocó. Por eso llamamos a la funeraria.

Vaig respirar i vaig dir:

- ¿Que murió
solo? ¿Por eso el de la funeraria encontró vuestra casa llena de sangre y el cuerpo lleno de moratones?, ¿Por eso la Guardia Civil encontró una bolsa con ropa manchada de sangre en tu casa?, ¿Por eso las zapatillas de tu marido tenían restos de sangre?, ¿Por eso...
- Fue mi marido.

Vaig somriure i:

- Muy bien. Eso es justo lo que quiero que digas cuando estés ante la juez. Sólo eso.

Però una vegada dalt, clar, la tia digué lo que li isqué de la figa.

Les versions dels tres acusats i les inculpacions que es feien entre ells obligaren a nomenar un advocat per a cadascun dels detinguts, per garantir una correcta defensa, la qual cosa forçà a cada advocat a pressionar els altres dos implicats per aconseguir-los una confessió i descarregar de la culpa el propi defensat.

I jo, no sé si perquè estava esgotat o perquè no havia menjat res en deu hores, tret del sucre de la màquina de café, em vaig mostrar especialment agressiu, gairebé com un fiscal:

- ¿Es usted violento? -vaig preguntar al principal sospitós, que era el marit de la meua clienta.
- Yo diría que no... pero soy hipertenso -em respongué l’acusat, amb tota la tranquil·litat del món.
- ¿Hipertenso? Pues según consta en autos usted ha agredido en los últimos meses a todos los protagonistas de esta historia: a su mujer, a sus hijos, a la víctima y al otro acusado. ¿Quiere agredir a alguien más antes de que acabemos con esta declaración?

Però l’acusat no entrà al drap com jo esperava. Però sí quan li vaig fer la següent reflexió:

- Afirma que en dos horas consumió dos gramos de cocaína.
- Sí, entre las 8 y las 10 de la mañana, antes de volver a casa.
- Mire, me cuesta creer que usted solo, sin compañía, consumiera dos gramos de cocaína en dos horas. Esa cantidad requiere, por los menos, unas cuantas horas más.
- ¿Y usted cómo lo sabe, abogado? -em contestà ja una mica emprenyat.
- Es el señor letrado quien hace las preguntas. Y usted quien las contesta. Continue, letrado.
- Gracias, Señoría.

I vaig empassar saliva.

Però un dels moments més inefables que vam viure, tret de quan vam descobrir que una paleta de cuina (escumadora en estàndard i
espumadera en castellà) havia estat l’arma del crim, tingué lloc amb la declaració del tercer acusat.

Nota prèvia: durant les declaracions, la jutgessa o el jutge de torn resum allò manifestat per l’acusat a l’oficial, que ho copia a l’ordinador, i normalment ho introdueix fent ús d’expressions com:
el acusado manifiesta, el dicente afirma... etcètera.

Quan l’acusat acabà de contar no recorde quina història, la jutgessa començà:

- El
dicente afirma que se encontraba en el...
- Perdón -intervingué l’acusat: no me llamo
Vicente, me llamo Carlos.

I a continuació s’escoltà a la jutgessa:

- Letrado, no se ría, que esto es serio.

Però jo no podia parar.

2008

Imatge de Francisco de León



LinkWithin

Related Posts with Thumbnails