Un dels pitjors programes que ha donat la televisió espanyola, tot i que algú s’atreví a pronosticar que amb el pas del temps esdevindria un programa de culte, ha estat Terapia de pareja.
El programa, emés per la Sexta durant la temporada passada, tenia un funcionament ben senzill: parelles que no passaven pel seu millor moment sentimental decidien sotmetre la seua relació al judici d’experts, els quals detectaven els problemes, emetien diagnòstics i els feien propostes per millorar.
És difícil que siga justament jo qui censure l’exposició de la pròpia vida privada o l’exhibició pública de sentiments que haurien de restar a la intimitat, i per això només destacaré el punt que em semblava positiu del programa: la figura de l’observador imparcial.
Una persona objectiva és fonamental per determinar la salut d’una relació de parella, perquè quan ens trobem al bell mig d’una relació és difícil veure les coses amb claredat, i no perquè no sapiguem veure els problemes o els senyals evidents de crisi, sinó perquè preferim no veure’ls.
Mai deixaré de meravellar-me de la capacitat humana per negar l’evidència, per tancar els ulls a allò que sabem que, irremeiablement, ha de passar o com podem agafar-nos a il·lusions òptiques per intentar mantindre viva una relació que sabem que hauríem de deixar passar.
Els participants de Terapia de pareja, en canvi, es mereixien l'escarni públic.
2008
2 comentaris:
hauries d'estar content, doncs, que tu tens desenes o centenars (!) d'observadors (quasi)objectius i (quasi)imparcials. Sovint, emperò, quedem tan esmaperduts i meravellats a la vegada, que som incapaços d'emetre dictamen. Encara.
hahaha
moltes gràcies sr anònim.
podeu emetre dictamen sense por! ;)
Publica un comentari a l'entrada