L'altre dia no sé amb qui comentava un lligue que vaig tindre una nit a l'ambient. La persona amb la que parlava em va dir que era de marica molt démodé lligar a l'ambient i que Internet oferia tot allò per evitar l'espectacle lamentable que sol donar-se a l'ambient.
Em va fer pensar en els pros i contres de lligar al natural -no necessàriament a l'ambient- i en els de lligar a través del cable.
El primer contra que li trobe a lligar a través d'Internet és l'acceptació social. Tots hem sentit una mena de vergonya quan algú et pregunta "d'on l'has tret?" i et veus obligat a contestar que ha estat d’un xat o d’una pàgina de contactes.
Després estan aquells que resulten excessivament fotogènics. Vull dir, aquells que saben fer-se les fotos o que directament les passen per algun programa per disimular anys o tares físiques. Això no es fa.
Els pros són molts, ja que per a una persona amb uns mínims recursos és més fàcil resultar simpàtic, agradable i interessant a través del messenger que no en directe: sense una música infernal de fons, sense competència marica per totes bandes -competència sempre deslleial, clar-, i, el que sol ser pitjor, evites anar amb una copa (o qualsevol altra cosa) de més.
Altres pros de lligar a través d'Internet és que pots fer-ho en funció d'allò que t'interessa en un moment donat: pots voler conéixer gent, fotre un clau-exprés o cercar un marit. Tot és possible.
Els pros de lligar al natural són evidents: veus el que hi ha i saps si t'interessa o no abans de demanar una foto o que et connecten la cam. Els contres, igual d'evidents, són el risc d'emportar-te una carabassa com un piano o que l'efecte de l'alcohol et mostre un adonis quan en realitat estàs lligant amb un puto hòbbit.
Recorde especialment un cas que em va ocórrer fa mil anys al pub Deseo: vaig lligar amb un xic que no estava gens malament i vam acabar follant al replanell d'un portal que vam trobar obert al carrer de
Un café surrealista de veritat. El paio aparegué vestit de latin king, amb el discman posat i amb una flor a la mà. Una imatge que no es corresponia en res a la que jo recordava.
- Te he traído esta flor. ¿Sabes qué flor es? -em va dir.
- Claro. Es un pensamiento, pero no deberías arrancar flores de maceteros públicos -vaig resoldre.
En eixe moment, i sense treure's els auriculars del discman, em va contar -a crits- una història mitològica sobre la flor del pensament.
- Oye, calla y quítate el discman para hablar conmigo, ¿no?
- Tío, es que es el recopilatorio de Whitney Houston -em va contestar ofés i es posà a cantar una cançoneta que vaig situar a
Mort em vaig quedar i vaig prémer la tecla del pause del discman que es trobava sobre la taula de la cafeteria.
- Tio, ¿qué edad tienes? -vaig inquirir, inquiet, perquè jo en tenia 23 o 24 i ja havia acabat la carrera.
- El mes que viene cumplo 17, ya te lo dije -em va contestar tan tranquil.
En eixe moment em vaig preguntar si m'estava prenent el pèl o era de veritat, ja que semblava tindre -més o menys- la meua edat i, per descomptat, molta més barba que jo.
- ¿17? No me jodas. ¿Estás en el instituto?
- Sí, pero cuando acabe me voy a largar de casa y me voy a apuntar al ejército del aire.
Aire, pues.
Novembre 2006
1 comentari:
m'estranya que quedessis a ple dia, els replans misericordiosos ens aliviaven de saber com eren els personajillos que teníem entre cames...
Publica un comentari a l'entrada