La nit del dissabte havia de ser especial. Per moltes raons.
Vam començar al carrer Avinyó. Copa en Síncopa -segons em van dir, l’antic local de l’inefable Manu Chau- i després a un lloc que podria portar per nom La catedral del Jamón per la quantitat de pernils que hi penjaven del sostre, però el rètol de la porta deia alguna cosa d’un “Agüelo”. Así con g.
¡Mátame jamón!
D’allí a Plaça Reial. Per fi. A la font vam donar compte d’unes quantes birres pakis i allí vaig rebre la telefonada de Barcelona connection: un xic molt guapo, con posibles, simpàtic i llest, i el nom del qual romandrà en l’anonimat, m’anunciava la seua arribada imminent. I jo nervioset i amb les expectatives erectes.
Arribà en el millor moment: tot just quan els meus amics es dedicaven a negociar el preu de mig gram de coca amb el camell més surrealista de les Rambles, i mira que hi ha de camells surrealistes a les Rambles, eh.
Sempre he pensat que la primera impressió és molt important i aquella no podia ser pitjor: jo estava borratxo, amb una birra paki a la mà (i unes quantes a l'estòmac) i amb uns amics que negociaven el preu de mig gram de cocaïna, que resultà ser sacarina en pols, amb un tal José Luis, que oferia un preu d’eixida de 80 euros/gram. ¿Quién da más?
Superat el moment cocaïna-sacarina i birra pakistanesa vam fer entrada al Sidecar, que era ple de guiris americanes borratxes i refregones.
- Si et faig una proposta deshonesta, què em diràs? -vaig preguntar en un moment donat.
- Et diré que sí. Ja saps que sóc fan del teu fotolog -em va contestar en un moment donat.
- No, no, no… no em digues això!
- Però no de /rasoir, sinó de Martí. Que jo sé diferenciar-los perfectament.
Allò era exactament el que volia escoltar.
I vam marxar, Rambles amunt i amb la revista b-guided baix del braç, en direcció al carrer Muntaner per fotre un polvo etílic i tendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada