Fuertecito

Tinc pendent organitzar un sopar de Presentació Oficial de Matt per als amics. Si no ho he fet abans és perquè Matt encara no estava presentable: estava molt prim, el seu caràcter era taciturn i no parlava.

A més, tenia una ferida a la cua que ha requerit moltes cures i, finalment, una xicoteta amputació sense importància.

Hui, per fi, el seu aspecte és radiant: no té cap ferida, ha canviat el pèl i a més de començar a parlar està molt més content i feliç. I, sobretot, ha engreixat. Potser massa i tot. El primer avís me’l donà la iaia el dilluns, com no podia ser d’una altra forma:

- Este gos no està massa gros? -em tirà en cara mentre Matt feia guàrdia a la porta de la cuina.

- Que va, iaia -vaig dir. El problema és que estava massa prim i, clar, ara sembla gros, però jo crec que l’índex de massa corporal de Matt és el correcte.

- Està gros -insistí la iaia, obviant el meu comentari, i afegí: Mira quin pit i quina panxa que té.

- Matt, no faces cas a la iaia. Que estàs fabulós.

No li vaig donar més importància al comentari malintencionat de la iaia, però ahir em vaig trobar amb la veterinària:

- Martí, ¿¡Pero tienes un galgo o un pitt bull!? -em va dir mentre el palpava.
- ¿En serio? ¿Crees que Matt está gordo? -vaig preguntar horroritzat.
- Hombre, gordo… muy gordo, no está… pero está, cómo decirlo, muy fuerte.
- ¿Muy fuerte? Eso es peor: es lo que se dice cuando no quieres llamar gordo a alguien.
- ¿Pero come mucho? -preguntà la veterinària ignorant el meu comentari.

Vaig començar a repassar mentalment tot el que menjava: llepolies per a gossos, macarrons, lentilles, arròs, poma… a més de dos o tres plats de pinso diaris.

- Lo justo… -vaig mentir.
- Bueno, pues vamos a tener que controlar qué le damos para comer a partir de ahora o probar con comida dietética -la veterinària feu ús del pluralis maiestatis per descarregar-me de culpa.

I és que jo sóc l’únic que podia tindre un galgo amb problemes d’obesitat.

Que me maten.
Que-me-ma-ten.

2008