dimarts, 20 d’octubre de 2009

La catifa

Quan vaig portar Matt a casa dels meus pares se'ls va caure el món a sobre. Els va vindre al cap la mort de Maia: una mort llarga i agònica, com es mor quan ets enverinat.

Em van dir moltes coses, entre altres que ‘ells no es mereixien això’. I jo els vaig entendre, perquè Maia morí als braços de mon pare, i si haguera mort als meus no sé què haguera fet.

La qüestió és que de la mort de Maia no se n’ha parlat mai a ma casa, perquè estem acostumats a amagar-ho tot a sota de la catifa i, encara no sé com, vaig ser jo l’encarregat de desempolsegar-la.

- Vols tornar a passar pel mateix? -em preguntà mon pare, sense gosar a nomenar Maia.

- Clar que no, papà, -vaig contestar- però malgrat tot, malgrat la mort de Maia, -vaig pronunciar les paraules prohibides- el fet d’haver-la tingut em va compensar.

- Que et va compensar? -repreguntà mon pare amb cara d’incredulitat.

- I tant! Creus que no vaig gaudir cada moment que vaig passar amb ella? Que no em va fer companyia? Creus que preferiria no haver-la tingut? De veritat creus que Maia no em va compensar?

Mon pare em va mirar sense dir res i jo vaig continuar:

- T’ho diré jo: Maia em compensà, malgrat tot, i t’assegure que Matt també em compensarà.

Podia haver afegit que la sensació d’abandó no ens la produeix qui ha mort, perquè sempre ens quedaran els records, sinó qui ens ha abandonat en vida, però això haguera estat un clar exemple de projecció personal i no estic segur que mon pare vulga escoltar eixes coses.

* * *

La vida de Matt: Matt menja i engreixa, Matt dorm i somia, Matt ja juga i llepa els altres gossos, Matt ja salta i corre.

I no sé si estic boig o què, però em sembla que Matt ja somriu.


2008

2 comentaris:

Maria ha dit...

LLegint l'escrit veig que totes les famílies s'assemblen! frases que has escrit les reconec perfectament: "ells no es mereixen això", "estem acostumats a amagar-ho tot sota la catifa"... però m'agrada molt que tu siguis "l'encarregat de desempolsegar-la". Jo sempre dic que a casa dels meus pares regeix el lema: "el que no es parla no existeix", però això és fals, les coses passen, els sentiments hi són i parlant de les coses és una manera d'afrontar les situacions i poder tirar endavant, o no?
1 pató!

la vida té vida pròpia ha dit...

estic convençuda que somriu!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails