L’altre dia, imbuït per un ànim força destructiu, vaig provar a trencar una parella que no fóra meua. Tenia davant meu un amic i el seu nóvio i els vaig fer una d’aquelles preguntes que no es pot formular mai:
- Qui dels dos estima més l’altre?
- Perdona? -m’amollà el meu amic, amb una mirada d’odi als ulls.
- Sí, ja saps què vull dir: qui estima més l’altre: tu a ell o ell a tu?
Després de tres o quatre segons de silenci el nóvio digué:
- La qüestió no és qui estima més l’altre, sinó que tots ens estimem molt, i això és el que importa.
- Exacte, això no es pot mesurar -intervingué el meu amic per confirmar les paraules del seu estimat.
La resta del dinar transcorregué sense cap altre incident, però quan ens vam acomiadar la mirada de tots dos reflectia el mateix dubte: m’estima tant com jo a ell?
De la mateixa forma que no existeix el bilingüisme perfecte, és impossible que es done una relació de parella en la qual els dos membres s’estimen de la mateixa forma i amb la mateixa intensitat. En unes altres paraules: sempre hi haurà algú que estime l’altre més del que ell és estimat.
Esta realitat és dura i, per això, tendim a amagar-la i a no pensar-hi, però una vegada la donem per feta i la podem assumir amb normalitat, la qüestió és: què és preferible, estimar més o ser més estimat?
En realitat, no es tracta d’una lliure elecció del tipus ‘preferisc els homes amb ulls verds’, perquè en este cas es tracta d’un fet que ve donat per la mateixa vida i les seues maleïdes circumstàncies.
Des del meu punt de vista, però, resulta obvi que és molt millor ser més estimat que no pas estimar més del que ens estimen, però és discutible, com tot en esta vida.
Estimar més del que ens estimen pot fer-te sentir més viu i, alhora, viure amb més intensitat una relació, però ningú et pot assegurar que això mateix no signifique la garantia d’un patiment més gran o d’un sacrifici que no sempre es veurà recompensat.
Ser més estimat per algú al qual no estimem tant, en canvi, i a més a més, ser-ne conscient, pot llençar a perdre una relació, frustrar els sentiments i servir per a qüestionar tot allò que fem i sentim, perquè només hi ha una pregunta pitjor que m’estima prou? i no és una altra que l’estime prou?
2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada