divendres, 16 d’octubre de 2009

Canvis amb resignació

La primera setmana de gener tancà el bar on em prenia el café i fullejava el diari tots els dies i en les pròximes setmanes muntaran un banc, una agència d’assegurances o alguna cosa encara pitjor, per la qual cosa he hagut de canviar de marca de café, de diari i, el que més em dol, de cambrer perquè al nou bar no hi ha cambrer, sinó cambrera: té uns vint-i-pocs, cara d’estar emprenyada tot el dia i un corrector dental a la boca i, el pitjor de tot, no sap fer un café respectable.


Però per si tot això fóra poc, ahir vaig descobrir que és lesbiana.

Si sóc sincer, comencí a sospitar perquè mai es maquilla -ni tan sols mínimament-, perquè quan s’avorreix es dedica a imitar un boxejador darrere de la barra, perquè cada dia els seus bíceps són més grans i em posen més caxondo i pel poc gust que té per a triar calcer.

La confirmació de les meues sospites, però, arribà ahir, quan la vaig veure a primera hora, acabada de dutxar i en companyia d’una altra paia molt semblant a ella, muntades totes dues a una moto d’aquelles grans.

Al nou bar el café és més dolent, el diari sempre està tacat d’oli i la cambrera es una lesbiana que no sap fer un puto tallat.

Trobe tant a faltar l’antic cambrer, Leo: les seues samarretes negres, els seus avantbraços peluts, el seu somriure sense corrector dental i les puntetes del cabell decolorades...

Ai, Leo...

* * *

La vida de Matt:

El gosset ja està més o menys integrat: menja, passeja i engreixa a poc a poc (hui per hui sembla una perxa). Ja em reconeix i em mira amb cara de llàstima.

Ara, però, estem en procés d’integració lingüística, perquè el pobre no ha sentit mai parlar valencià -és xurret, l’animalet- i el vine!, l’au! i l’anem! encara no els controla massa bé.



LinkWithin

Related Posts with Thumbnails